Sitges (II): La Vila Vella

Arribem a la Plaça de l'Ajuntament, en el promontori de la Punta i centre històric de la vila, on hi ha l'Ajuntament (1889), que es va construí sobre els fonaments i les parets mestres del castell medieval. D'estil gòtic civil català, el cos central, més elevat, s'obre amb un pòrtic de tres arcades que recorda les llotges medievals.

Al costat, es troba l'antic Mercat Municipal (1890) de l'arquitecte Gaietà Buigues i Monravà. Es un edifici d'una sola nau, constuit en ferro i de maons vistos. En la façana principal, sobre la porta d'entrada, onze finestrals simètrics segueixen el perfil de la coberta. S'utilitza avui com a espai cultural.

Darrera del consistori, es troba la la Casa Miquel Utrillo (1911-29), residència i feta pel mateix Utrillo. Inspirada en l'arquitectura tradicional catalana, es caracteritza pels esgrafiats renaixentistes que decoren les diverses finestres. Acull actualment la Biblioteca Santiago Rusiñol.

Tirant pel Carrer de la Devallada, ens trobem amb les antigues muralles. Per una part, hi ha el Carrer del Bosc, el més antic de Sitges. Constitueix l'antic camí de ronda que seguia el perímetre de la muralla. Durant el segle XIV, s'adossaren una sèrie de cases de pedra que encara es conserven, després de la seva restauració.



De les antigues muralles medievals que envoltaven la vila vella en resten només alguns murs de la banda de llevant. Les antigues cases de pedra construïdes sobre la muralla han estat restaurades i reformades al llarg del segle XX.

Passem per l'edifici Miramar (1855-56), d'estil neoclàssic i un altre exemple dels emigrants que feren fortuna a Amèrica i que van poder construïr-se una gran casa al retornar. Durant els anys 1941-76, va funcionar com a hotel de luxe.

Al costat, el monument a Santiago Rusiñol, darrera del qual hi ha la Casa Manuel Vidal i Quadres. El 1852, Manuel Vidal reformà la seva residència, adaptant-la a l'estil neoclàssic-romàntic que estava de moda en aquesta època. Havia tornat a Sitges, l'any 1833, després d'haver-se enriquit a Maracaibo i a Cuba.

I des d'aqui podem veure la petita Platja de Sant Sebastià, amb l'ermita al fons i més enllà el cementiri, on hi ha un conjunt d’escultures modernistes de Reynés i de Josep Llimona, i el Port d'Aiguadolç. Entrant pel carrer Fonollar s'arriba al Racó de la Calma amb el Cau Ferrat i el conjunt de Maricel, amb el pont que uneix els dos edificis: el Maricel de mar i el Maricel de terra.

Durant l'any 1892, el pintor i escriptor Santiago Rusiñol decidí establir-se a Sitges, i comprà dues cases de pescadors -can Sense i can Falua- del segle XIV construïdes arran de mar i encarregà a l'arquitecte Francesc Rogent i Pedrosa aixecar el Cau Ferrat, la seva casa-taller, unint les dues cases i unificant l'estil de la façana en un estil neogòtic. Amb un portal adovellat, les finestres són de l'antic castell de Sitges, que recuperà quan es construí l'Ajuntament sobre les restes del castell. La planta baixa era on vivia, mentre que la planta de dalt és un magnífic saló gòtic, que ocupa tota la superfície amb un sostre alt artesonat i suportals de fusta tallada.

El Cau Ferrat va ser seu de festes modernistes on es reuniren els artistes més importants de l'època, on representaven obres de teatre, es feien concerts, lectures de poesia i exposició de quadres i dibuixos. Dos anys després de la mort de Rusiñol, el 1933, es va convertir en el Museu Cau Ferrat. En en seu interior s'exposen nombroses peces de ceràmica, ferro forjat, quadres del mateix Rusiñol, de Zuloaga, Casas, Utrillo, Picasso i del Greco, i altres obres artístiques.

Al costat, es troba un complexe conjunt d'edificis conegut com Maricel. El millonari nordamericà Charles Deering, amic del pintor Ramon Casas, volent emular el Cau Ferrat i davant la impossibilitat de poder-lo adquirir, comprà les cases dels dos costats dels carrer per a ficar la seva col·lecció particular i la seva residència, encarregant les obres a Miquel Utrillo i Morlius. El 1921, Deering tornà al seu pais emportar-se'n gran part de les peces. El 1969, es va recuperar l'espai museogràfic, amb una donació del doctor Pérez Rosales de la seva col·lecció particular i d'adquisicions que aconseguí del mateix Deering.

Arran de mar, construït sobre l'antic hospital medieval de Sant Joan, hi ha el Museu Maricel, o Maricel de Mar. Coserva els arcs gòtics de l'antiga capella de l'hospital. Destaca una torre emmerletada amb la imatge de Sant Miquel, i el pont que l'uneix amb el Palau Maricel. Les seves façanes incorporen portals i finestres de diverses èpoques procedents de llocs com Salamanca, Jaca o Santa Coloma de Queralt. En el seu interior es mostren diverses col·leccions d'art modern, de la pesca, art medieval i escultures romàniques i gòtiques. Algunes de les seves sales disposen de grans finestrals amb vistes al mar i als penyassegats.

El Palau Maricel (1910), o Maricel de terra, constituia la residència de Deering, amb un gran escalinata que condueix al Saló d'Or i d'aquest al Saló Blau, i diverses sales destinades a contenir col·leccions artístiques. Des del seu claustre i les terrasses es tenen unes magnífiques vistes del Mediterrani.

La façana principal, de parament blanc, conté elements decoratius procedents d'edificis històrics d'arreu d'Espanya. Destaquen els capitells de les finestres, dissenyats per l'escultor Pere Jou, amb escenes i motius populars. N'escolpí una cinquantena, per a portes i finestres, amb imatges tretes de faules famoses, com de La Fontaine, o personatges i esdeveniments contemporanis, o caràcter al·legòric; molts dels rostres d'aquestes figures són de companys de treball en la construcció del Maricel o de ciutadans de la vila.

En la plaça del Baulard, un canó recorda la bateria de sis que hi havia i que el 27 d'abril de 1797 la vila de Sitges sostingué un llarg combat amb dues fragates angleses que volien apresar diverses embarcacions ancorades a la platja.

Coronant la plaça, hi ha l'església de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Beneïda l'any 1672, és un edifici de tres naus amb volta de punt rodó reforçada amb nervadures. Té dos campanars, un de més petit, del 1674, que té les campanes i el rellotge de la vila (1868), i la torre octogonal, reformada el 1868.

Baixant per les escales, ens trobem en el Passeig de la Ribera, urbanitzat l'any 1840. Passejant, es van veient les diferentes platjes i més cases dels americans, com la Casa Simó Llauradó (1908), un edifici de planta i dos pisos, construïda per Gaietà Miret i Raventós, al qual se li va afegir un tercer pis amb posterioritat segons projecte de Josep M. Martino. Té una façana amb el parament imitant carreus i obertures molt ornamentades d'acord amb el gust modernista d'inspiració medieval.

Davant un monument al pintor El Greco, fet per l'escultor Josep Reynés, l'any 1897. El pintor era desconegut, i Santiago Rusiñol va proposar fer-li un reconeixement, atret per l'art del pintor grec. El passeig, té més de 3km, sent el segon tram el Passeig Marítim.

Trencant a l'alçada del carrer de Bonaire, s'arriba al Museu Romàntic Can Llopis (1793). D'estil neoclàssic, l'any 1949 inaugurà el museu que allotja la forma de viure en els segles XVIII i XIX. Destaca la col·lecció de nines antigues de Lola Anglada, escriptora i il·lustradora catalana de contes infantils.

Llegir més

Sitges (I): Les cases dels "americans"

(07/09/2008) Arran de mar, i a uns 30m de Barcelona si arribem en un tren de rodalies, trobem Sitges, en el Garraf, una comarca definida per la serralada del mateix nom i el seu litoral. El municipi es conegut sobretot per les seves platges i el Festival de Cine Fantàstic, però apart d'això ofereix i mostra història, com la del moviment del Modernisme en Catalunya.

Des de l'època romana, ja era un port on es comerciava amb la resta del Mediterrani. Durant els segles següents, gran part de la seva activitat econòmica era l'agricultura i la pesca, així com el comerç. El topònim de la vila ve de les sitges (cavitats excavades al sòl per a consevar-hi productes agrícoles) que hi havien en aquesta zona entre les runes de l'antic poblat ibèric i romà.

Al segle XVIII Catalunya obté el permís per poder comerciar directament amb Amèrica, iniciant-se un corrent intens d’emigració. El Decret reial va fer que l'activitat marítima es consolidés i s'incrementés notablement i des de finals del XVIII fins a principis del XIX s'establí un constant comerç amb les colònies americanes. En el segle XIX, retornaren molts dels emigrants, que havien marxat temps enrera a fer les Amèriques, aixecant fàbriques tèxtils i de calçat i contribuint al desenvolupament urbanístic de la vila; promovent l'enderrocament de les antigues muralles, l'arribada del ferrocaril i la construcció de grans cases d'acord amb els estils arquitectònics de l'època (el modernisme, el neoclàssic, l'eclèctic i el noucentista).

En la darrera dècada del s. XIX, s'instal·la en el poble el pintor i escriptor Santiago Rusiñol, un dels grans dinamitzadors del Modernisme (*), convertint Sitges en un dels seus centres i punt de trobada amb altres artistes.

(*) El Modernisme va ser un moviment cultural que es va produir entre finals del segle XIX i inicis del segle XX, a tota Europa, que va influir en arts diverses com l'arquitectura, l'escultura, la pintura, les arts gràfiques... amb nous temes i representacions diverses. A Catalunya, va tindre unes dimensions i una personalitat especial en aquests camps, en un moment històric ideal de creixement econòmic i reafirmació nacional. Personatges importants van ser els arquitectes Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Lluis Domènech i Montaner, els pintors Santiago Rusiñol i Ramon Casas, escriptors com Joan Maragall, Victor Català, els músics Isaac Albéniz i Enric Granados, entre molts altres.

Sortint de l'estació de tren, a mà dreta, per l'Avinguda Artur Carbonell, trobem una sèrie de cases modernistes. La Villa Remei (1911), amb el seu balcó amb una barana de ferro forjat, i la façana lateral donant a un petit jardí.

Al costat mateix, la Villa Subur (1908), una petita casa amb només planta baixa, dissenyada per Juli Batllevell, amb una façana decorada amb esgrafiats de formes vegetals i coronat per una petita barana amb un capcer central redondejat que porta el nom de la casa.

I també ben aprop, la Villa Havenmann (1906-07), començada per J.L. Calvó i posteriorment reformada per Josep Domènech i Estapà. Es una vivenda unifamiliar amb una capella adossada que trenca la uniformitat de la façana. Les finestres de les dues plantes són estretes i diferentes.





Baixant pel carrer Illa de Cuba hi ha la Casa Bonaventura Blau (Villa Avelina) (1900), avui en dia un hotel. Projectada per Gaietà Buigues i Monravà -el mateix arquitecte que va dissenyar el Monument de Colom en Barcelona- en un estil gòtic francès, es diferencia de les altres cases per la seva torre-mirador. Cada façana de la casa té una forma diferent.

Una mica més avall, hi ha la Casa Manuel Planas Carbonell, un edifici que data del 1991 però que va ser totalment reformat el 1908. Amb tres façanes que donen a dos carrers, destaca el seus finestrals, un de triforat i l'altra oval. Els vitralls policromats van ser venuts durant els setanta.

A l'altre costat del carrer, fent cantonada, hi ha la Casa Sebastià Sans Bori (1883). Amb un petit pati tancat, s'arriba al pòrtic, flanquejat per dues columnes de capitell jònic que sostenen un balcó amb barana de pedra coronada amb dues gerres. Sobre la finestra hi ha unes peanyes amb mènsula que sostenen uns medallons amb les inicials del propietari (SS).

Arribem a la Plaça del Cap de la Vila, on es troba la Casa Bartomeu Carbonell i Mussons (1913-15), obra d'Ignasi Mas i Morell. En forma de proa, és una típica casa amb planta baixa, tres pisos i terrat, però que incorpora originals estructures modernistes com es pot veure en les portes i finestres, els treballs en ferro forjat dels balcons... Destaca la torre cantonera adornada amb un rellotge.




Agafem el Carrer Major, amb una sèrie de carrers perpendiculars agradables fins arribar a l'Ajuntament...

Llegir més

Per les places del barri de Gràcia

(05/09/2008) Apart de la seva popular Festa Major, es recomanable fer un tomb pel barri de Gràcia val la pena, cèntric, però fora dels circuits comercials. Es com no estar-se en Barcelona, amb els seus carrers estrets, places, la seva gent, el món bohemi que es respira... Vila independent durant molts anys, a finals del segle XX, es va annexionar a Barcelona.


Sortim dels Jardinets de Gràcia, on al final, es troba la Casa Fuster (1908-11), obra de Lluis Domènech i Montaner, sent considerada la casa més cara de la època pel material utilitzat, entre ells marbres de gran qualitat. Avui en dia, és un hotel de cinc estrelles.

Tirant amunt per Gran de Gràcia, i girant a mà dreta, pel carrer Goya, trobem la primera plaça de l'itinerari: la Plaça Rius i Taulet, en homenatge a l'alcalde de la ciutat comtal, impulsor de l'Exposició Universal de 1888. Es el centre administratiu i polític del barri, on hi havia l'ajuntament de la vila i actual seu del districte, construït per Francesc Berenguer, i destaca en el seu centre el Campanar de Gràcia (1862-64) o torre del rellotge. Aquest campanari, de 33 metres, obra d'Antoni Rovira i Trias, va ser aixecada per tal que es pogués veure des de qualsevol punt de l'antiga vila.

Es tracta d'una torre octogonal amb un rellotge d'esferes de quatre cantons. La maquinaria del mateix va ser construïda pel suis Albert Billeter, impulsor dels rellotges elèctrics en Espanya.

Uns carrers més amunt, hi ha la Plaça del Sol, un altre punt animat del barri, amb diferents bars i terrasses. En un costat, es troba l'escultura de bronze de l'Astrolabi de Joaquim Camps, un rellotge de sol amb els dotze signes zodiacals representats al seu voltant. Sota la plaça hi havia un refugi antiaeri, del qual no es conserva res, havent-hi avui en dia un parking.

Seguim tirant més amunt, trobant-nos en una de les places de més renom, la Plaça del Diamant, coneguda per la novel·la homònima de Mercè Rodoreda, que narra la història de La Colometa, en la Barcelona de la postguerra. Una escultura, amb el nom de la protagonista, de Xavier Medina-Campeny recorda aquests fets. El nom de la plaça ve donat pel regidor de la vila Josep Rossell, que era joier.


Seguim pels carrers amunt, on hi ha la Plaça del Nord, una de les originals de quan Gràcia era una vila independent. Presidint la plaça, es troba l'entitat cultural dels Lluïsos de Gràcia (1855), amb un rellotge de sol en la seva façana.




D'aqui anem cap a la Plaça Rovira i Trias, que porta el nom de l'arquitecte municipal de Barcelona Antoni Rovira i Trias (1816-89), el qual s'havia d'encarregar de fer la remodelació de l'Eixample, però que Madrid va impedir-ho en favor d'Ildefons Cerdà. Tot i això, va ser l'artífex del disseny urbanístic de Gràcia, amb els seus carrers estrets i placetes. També s'encarregà de l'enderroc de la Ciutadella. En un dels bancs de pedra, una escultura de ferro a tamany natural el recorda.

Començem a baixar pel barri, fins arribar a la Plaça de la Virreina, amb l'església parroquial de Sant Joan (1884), que amb les seves cases baixes i bars, fan semblar més a un poble. Antigament, hi havia el Palau de la Virreina, construït per encàrrec de Manel Amat, virrei del Perú. Al número 1 del carrer de la Santa Creu, una placa recorda que aqui va neixer un dels grans gimnastes catalans de la història, en Joaquim Blume (1933-59), mort tràgicament en un accident d'aviació.

Baixem pel carrer Verdi, un dels més populars del barri, amb els seus cinemes, botigues de tot tipus, restaurants de cuines diverses... fins arribar a la Plaça Revolució de Septembre de 1868, que recorda l'aixecament revolucionari espanyol que va suposar el destronament de la reina Isabel II i l'inici del període anomenat Sexenni Democràtic.


Seguim pels seus carrers, i després de passar pel mercat municipal, arribem a la Plaça del Poble Romaní, dedicada a la llengua i cultura gitanes. Al fons de la plaça una xemeneia recorda el passat industrial de la vila, sent el darrer vestigi de l'antiga fàbrica textil Puigmartí, també anomenada el Vapor Nou.



Un carrer més avall, hi ha la Plaça del Raspall, una petita plaça on resideix la majoria de la comunitat gitana del barri, els primers dels quals hi van arribar fa més de 200 anys.

Llegir més

Montjuïc (II): Del Palau Nacional a la Ciutat del Teatre

Al voltant del Palau Nacional, hi ha nombrossos jardins i museus. Pujant cap al Palau a mà esquerra, començem aquest itinerari, en el qual seguirem veient construccions que es feren per a l'Exposició Universal de 1929. Durant tot el trajecte els llocs estan degudament marcats, i es pot fer en l'ordre que es desitji.

Seguim el Passeig de Santa Madrona, es troba el Museu Etnològic, amb material etnogràfic de cultures de tots els continents. L'edifici, construït l'any 1973, per allotjar les seves col·leccions, entre les quals destaquen les procedents de les Filipines, Japó, Marroc, Etiòpia, Mèxic, Equador, Nova Guinea i Austràlia.

Envoltant-ho, està el Jardins Laribal, que és el nucli de l'antic jardí i finca de l'advocat Josep Laribal. Una vegada va morir l'any 1908, la finca va ser adquirida per l'ajuntament, a la vegada que s'encarregà a Josep Amargós els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya de Montjuïc. Anys després, Jean-Claude Nicolas Forestier s'encarregà de fer una actuació sobre aquests jardins, respectant les plantes que hi havien i modernitzant el traçat.

Caminant per una pèrgola, amb pilars de terracota, s'arriba a un pati ovalat, voltat de xiprers, que es el Roserar de la Colla de l'Arròs, que van encarregar l'any 1918 a Forestier per acompanyar l'antiga casa Balaguer, que és on es reunia aquesta colla gastronòmica i política, i que temps després va ser enderrocada per construir-hi l'actual Museu Etnològic. L'escultura de marbre que es troba és L'Estival, un nu femení de Jaume Otero.

Pujant per les escales de l'edifici modernista, de 1925, obra de Josep Puig i Cadafalch, es troba la Font del Gat, coneguda per la popular canço catalana. Al voltant seu, es feren moltes trobades populars on es ballava, menjava i bevia. Avui, hi ha una cafeteria-restaurant.

Pugem cap a la pèrgola-mirador i més amunt es troba la Fundació Joan Miró. Inaugurada l'any 1975, es troba en un edifici fet per Josep Lluís Sert, amic personal de Joan Miró, i acull una àmplia col·lecció de l'obra de Joan Miró formada per pintures, escultures, ceràmiques, gravats i dibuixos de de l'artista de totes les èpoques. També es fan exposicions temporals d'artistes del segle XX.

Tornem als Jardins Laribal, i baixem per les Escales del Generalife. Forestier va fer aquesta escala inspirant-se en la dels jardins àrabs del Generalife, a Granada. Destaquen les parets enblanquindades, els passamans amb petites cascades d'aigua i els replans, amb fonts esmaltades i bans per reposar-hi

 I arribem als Jardins Amargós, que envolten el Teatre Grec, creat per a l'Exposició de 1929, per l'arquitecte Ramon Reventós. Aprofitant la pendent d'una antiga pedrera, es va concebre emulant els antics teatres clàssics, amb una capacitat per més de 1600 persones. Cada estiu, té lloc la Temporada del Grec, en aquest recinte i d'altres, on es fan representacions de tot tipus: teatre, dança, concerts... Els jardins també van ser dissenyats per Forestier, en un estil clàssic. Va ser un dels primers roserars públics de Barcelona.

Baixem per unes escales i carrer avall, trobem a mà esquerra el Museu d'Arqueologia de Catalunya, on es mostra els vestigis arqueològics que il·lustren l'evolució de Catalunya i el seu entorn durant la prehistòria i la història antiga. La seu de Barcelona està ubicada a l'antic Palau d'Arts Gràfiques, construït amb motiu de l'Exposició Universal, entre els anys 1927 i 1929, segons un projecte de Pelagi Martínez, amb l'ajuda de Raimon Duran i Reynals.

A l'altra banda del carrer, hi havia el Palau de l'Agricultura, actual seu del Teatre Lliure. Projectat per Josep Maria Ribas i Manuel M. Mayol, era un dels palaus més grans de l'Exposició, amb una superfície total que superava els 16.000 metres quadrats. Es tractava d'un gran pati de planta irregular, tancat per cinc naus d'exposició de planta rectangular i dues glaries porticades. Seguint els principis del Noucentisme, s'usà materials propis de l'arquitectura tradicional catalana, com la terracota, teules i l'estucat en blanc. La il·luminació interior era zenital. Després de la Guerra Civil, gran part del palau va ser tirat per terra.

Una de les parts conservades es convertí en el Mercat de les Flors, situat en el que antigament va ser la llotja de les flors i que avui acull muntatges de tot tipus. Forma part del que es coneix com la Ciutat del Teatre, on al voltant de la Plaça Margarida Xirgu (en homenatge a una de les grans actrius de l'escena catalana), es troben el mateix Mercat, el Teatre Lliure i l'Institut del Teatre, inaugurat l'any 2000.

Llegir més