Sant Pol de Mar

A la comarca del Maresme, entre Canet de Mar i Calella, trobem Sant Pol de Mar, tocant al mar i molt a prop de la muntanya, un exemple de poble mediterrani, amb els carrers estrets i les seves cases blanques i esglaonades i amb la costa retallada per les platges de sorra neta i granulada que recorden els seus orígens mariners. L'ermita de Sant Pau corona la vila i dóna un dels perfils més emblemàtics de la costa de Barcelona-Maresme. A l'altre extrem del poble, hi ha l'església gòtica de Sant Jaume, i en el centre del poble té un lloc destacat l'arquitectura modernista, que vingué donada per la descoberta com a lloc d'estiueig per la burgesia catalana. Més enllà del seu patrimoni cultural i paisatgístic, Sant Pol destaca singularment per la seva oferta gastronòmica amb restaurants especialitzats amb cuina casolana, marinera i de mercat, i on sobresurt el restaurant Sant Pau, de la popular cuinera Carme Ruscalleda.

L'origen de la població de Sant Pol rau en el veïnat que es va anar constituint a recer del monestir de Sant Pau -els primers documents del qual daten del segle X- i, llavors, es va unir a un altre nucli bastit a l'entorn de l'església parroquial de Sant Jaume (segle XVI), relativament allunyada. El 1599 Sant Pol s’independitzà de Sant Cebrià, esdevenint un municipi propi amb conreu de vinya, comercialització de vi amb Amèrica i una activitat pesquera.

Amb l'arribada del tren, el 1859, es visqué el desenvolupament del sector industrial, que junt amb una agricultura diversificada (olivera, vinya, ametller, garrofer i maduixera) i un importat sector pesquer, feren viure una nova etapa de creixement i bonança. Des de principis del segle XX va anar adquirint renom i es consolidà com a vila d’estiueig de les famílies de Barcelona i les rodalies.

Hi ha una coneguda expressió, de befa i burla, que es fa als santpolencs de 'Sant Pol, quina hora és?'. El seu origen és incert i es donen dues versions. Una d’elles basada en una llegenda, que explica que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, i que serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa.

L’altre origen es basa en fets històrics: durant la Guerra de Successió, les tropes de Felip V passaven per Sant Pol, i els ciutadans s’organitzaren en sometents per defensar la població. Aquest fet va provocar una cruel venjança: les cases varen ser destruïdes i foses les campanes del rellotge de l’ajuntament i de l’església, amb prohibició de restaurar-los. L’acte de Felip V, va originar la dita 'Sant Pol, quina hora és?' i així els castellans i botiflers podien recordar als santpolencs i de forma provocativa aquest trist i tràgic record.

Amb el pas del temps, però, la població va aprendre a conviure amb l’anècdota fins al punt d’arribar a utilitzar-la com a eslògan de presentació de la pròpia població: 'Sant Pol, a tota hora'.

Ignasi Mas i Morell, arquitecte municipal de Sant Pol de 1910 a 1940, va projectar al poble una sèrie d'edificis entre 1906 i 1920, en alguns dels quals es repeteixen fòrmules compositives i motius de ceràmica vidriada, amb major o menor grau de contenció decorativa. La seva mà dreta en la materialització dels projectes, tant des del punt de vista constructiu com des de l'estètic, va ser el santpolenc Joan Vila Arcelos, paleta, mestre d'obres i pintor. D'aquesta actuació conjunta van sorgir una analgama d'elements gòtics, arabitzants, pairals, la influència notòria de l'arquitectura centreeuropea i els models en plena eclosió, dels grans edificis modernistes conjugat a una escala menuda, amb una innocent simplicitat.

Un bon lloc per començar una passejada pel poble és des del Parc del Litoral, situat a ponent i autèntic delta de la riera de la Vallalta, que recull bona part de l'aigua de la Serra del Montnegre i que serpenteja entre turons recollint l'aigua dels pujols, passant per Sant Iscle, Sant Cebrià i arribant a Sant Pol de Mar. El parc té una gran extensió amb zona verda, zona infantil i d'aparcament, que es troba al costat de la platja de Can Villar, la qual deu el seu nom a la masia de Can Villà, dels segles XVI i XVII.

Sortim del parc travessant el pont de fusta que creua la riera, d'on es té una magnífica vista de les cases vora la riera, el campanar de l'església de Sant Jaume i les cases de la cantonada Riera i Consolat de Mar, com Cal Doctor Roura que va construir Ignasi Mas i Morell entre els anys 1906-1907, amb façanes, asimètriques, que es caracteritzen per la cornisa escalonada del cos més alt, i un estilitzat disseny de les finestres. La nota cromàtica la proporcionen els aplics de ceràmica vidriada de color verd.

Es pot seguir pel carrer Consolat de Mar, nom de ressonàncies medievals ja que era el codi marítim que des del segle XIII Catalunya reglava les lleis de la mar. A pocs metres, en el número 9 es troba Can Coromines, que va ser la casa d'estiueig de Pere Coromines, notable polític i pare del lingüista Joan Coromines, seu de l'ajuntament i des del 2006 la Fundació Pere Coromines, dedicada als Estudis Filosòfics, Històrics i d’Investigació científica que conserva la biblioteca familiar. La portalada d’arc de mig punt i el finestral gòtic de tipus conopial, procedeixen d’una antiga masia del poble enderrocada el 1922, que datava del segle XIII o XV.

Al costat de l'Ajuntament, es troba l'anomenada Torre de la Plaça, projectada el 1919 per l'arquitecte Ignasi Mas i Morell i construïda el 1922 per al seu germà Josep Mas i Morell. D'estil monumental i amb referències classicistes exemplifica el pas del modernisme al noucentisme, amb principis com la simetria, l'equilibri i la contenció decorativa. Durant la guerra civil, la planta semisoterrani va servir de presó i més tard també va ser ocupada pel servei de la companyia telefònica.

Al final del carrer Consolat de Mar, s'arriba al carrer Nou, el carrer comercial més important de la vila i on es troba el Restaurant Santa Pau de la Carme Ruscalleda, que té la distinció de tres estrelles Michelin i obert des del 1988.

Aquest carrer connecta els antics veïnats de Sant Pau i de Sant Jaume, i es poden trobar edificis del darrer quart del segle XIX, on destaca, en el número 22, la casa eclèctica amb influència mudèjar de Mas Noguera, i en el número 28, una casa reformada per Ignasi Mas i Morell, i on estiuejà el músic Amadeu Vives, conegut per haver posat música a L'emigrant, lletra de mossèn Cinto Verdaguer.

En arribar al final del carrer, girem a mà dreta pel carrer Ferrocarril, i travessarem la via. L'estació és un edifici neoclàssic de finals del segle XIX, igual que les boques del túnel sota el turó de Sant Pau (any 1870).

Enfilem l'Avinguda del doctor Furest, que recorda al metge higienista Modest Furest i Roca (1852-1938), natural de Sant Pol i fill de pescadors, promotor de l'helioteràpia i altres hàbits saludables i fundador del balneari Vichy Catalán de Caldes de Malavella. En el número 8, es troba la Casa Camino, projectada per Ignasi Mas i Morell, i construïda el 1923 per Joan Vila Arcelos. L'originalitat de la façana la trobem a la meitat superior, en la curiosa decoració que envolta el balcó, a base de cercles ceràmics, material que s'utilitza també en forma geomètrica a la part del coronament.

Arribem al Mirador de la Punta, construït entre els penya-segats i la mar, des d'on es pot veure la platja i la mar de tota la comarca. Va ser un projecte del doctor Furest que tenia la funció d'oferir una passejada agradable als vianants. Avui en dia destaca el contrast de les antigues cases d'estiueig amb els moderns blocs d'apartaments turístics, que mostra l'evolució de Sant Pol els últims anys.

Passat el mirador, emprenem camí cap a l'actual ermita de Sant Pau (s. XI), que ofereix al visitant una panoràmica excel·lent de la costa del Mareme. Juntament amb la casa dels ermitans annexa (s. XVII) són les restes de l'antic monestir benedictí de Sant Pau, que donà nom a l'actual municipi. Els primers documents que parlen de l'existència del monestir daten del segle X, i els monjos provençals d'aquella època portaren la seva llengua i li posaren el nom llatí de Santi Pauli in Maritima que derivà probablement en Santi Pauli, Sant Pau i que, amb el temps, evolucionaria fins al Sant Pol català.

El monestir va passar per diferents vicissituds, i la seva millor època va ser entre els segles XI i XIV en la que esdevingué un important centre cultural que disposava d'una biblioteca i un scriptorium i en la que el prior de Sant Pau era l’encarregat de comprar els llibres pel rei. Però a finals del segle XV, els monjos abandonaren el monestir a causa de la crisi econòmica general, les pestes i les guerres civils i no fou fins el segle XVI que s’inicià la seva recuperació.

L'edifici presenta una superposició d'estils, des del període visigòtic, amb una cripta anterior al segle VI, fins al segle XVIII. De l'ermita original, sols en queda l'absis i una de les finestres de la façana nord, i en època moderna s'allargà la nau pel cantó de ponent i s'alçà amb una torre de dues espadanyes.


De nou al carrer Nou, anem cap al carrer de Manzanillo, nom de ciutat cubana com el nom d’altres travessies d’aquest mateix carrer, l’Havana o el paral·lel del que som, Santa Clara. La tria d’aquests noms de ciutats cubanes, com algunes de les cases vistes són degudes a la nostàlgia que van sentir els americanos quan van tornar de Cuba. En aquest carrer de Santa Clara en el número 2, es troba un dels edificis emblemàtics del poble...

... les Escoles Públiques, d’estil modernista construït l’any 1910 per Ignasi Mas i Morell. Les escoles es desenvolupà en una nau de planta baixa amb dues aules, amb entrades diferents per a nens i nenes, com era preceptiu a l'època, i finestres de proporció vertical en seqüències ritmades. La torre, que allotjava l'habitatge del mestre, té dues plantes més i s'estreny en l'últim pis formant dues galeries de finestres goticitzants i una garita de coberta cònica. El pati situat al darrere de la construcció, se separa del carrer per una tanca que segueix el desnivell existent. La ceràmica esmaltada, els còdols, la sorra i les petxines són recursos pictòrics que Ignasi Mas i Morell i Joan Vila van utilitzar a les facanes de les escoles i en altres cases unifamiliars.

Tornant al carrer de Manzanillo, tenim un altra casa d'Ignasi Mas, coneguda com Les tribunes. Es tracta de la Casa Josep Sala Agut (1915). Modernista de transició, destaca la decoració de rajola de València, parcialment en trencadís. El nom de la casa ve de les dues tribunes superposades que tenia originalment i que foren substituïdes pels actuals balcons arrodonits. Vorera avall es troba la casa vuitcentista, projectada un cop més per Ignasi Mas per a Maria Pujol de Roca. Vistosa per la seva façana rogenca amb franges horitzontals de maó vist alternant amb un estuc més clar, destaquen els motius arabitzants i medievalitzants.

Seguidament venen els Horts del carrer Manzanillo, un conjunt de jardins, coneguts com a horts, que pertanyen a les finques de la banda oposada del carrer i que evitaven, originalment, que s'aixequessin edificis que tapessin la vista del mar. La vegetació original combina plantes autòctones i altres, com les palmeres, que recorden les colònies d'ultramar. Les tanques de ferro forjat, els murets de separació, els bancs i les fonts denoten la privacitat dels espais o el seu ús com a zona d'oci i descans.

El carrer segúent és el d'Abat Deàs, on hi ha un conjunt de dues cases de cos típiques dels pobles del Maresme a partir del segle XVI-XVII. El seu nom prové del cos, o crujía, situat entre dues parets paral·leles que aguanten el sostre de bigues que separa la planta baixa (espai de treball) i el primer pis (residencial). A la façana destaquen les obertures emmarcades en pedra granítica, una solució arquitectònica típica de Sant Pol.

Al costat mateix d'aquestes dues cases, hi ha Can Planiol, una de les obres modernistes més representatives a Sant Pol d'Ignasi Mas i Riera. El contrast entre els dos conjunts mostra la imbricació d'estils al poble i com l'arquitectura d'estiueig es va fer un lloc en una trama urbana preexistent d'almenys dos segles. Planiol és un cognom santpolenc dels que també van fer les amèriques, concretament a Cuba, tal com ho corrabora en un detall de la façana, amb l'escut de Cuba i al costat el de Sant Pol.

Edificada entre mitgeres, Can Planiol, l'ornamentació té el protagonisme total de la casa, amb aplacats ceràmics de tons blaus i blancs que enllacen amb la balconada del primer pis i que tornen a aparèixer al fris de la barbacana. Els arcs i altres elements s'esquitxen de flors vermelles en una inusitada explosió de color. El balcó amb grans cartel·les escalonades són del mateix tipus que las que sostenen el ràfec.

Arribem finalment a l''església de Sant Jaume, una edificació d’estil gòtic tardà que data de l’any 1590, que es construí sobre una petita capella existent, que ja estava sota l’advocació de Sant Jaume i adossada a una torre de guaita del segle XVI que passà a fer, i encara fa, la funció de campanar. L'advocació de Sant Jaume denota la relació antigaamb el camí que venia del monestir de Sant Pau i la torre recorda tant la revolució remença del segle XV com el perill dels corsaris a l'època moderna.

La construcció té planta rectangular i absis poligonal amb contraforts i capelles laterals i la torre del campanar és de planta circular i compta amb uns murs de més de 2 metres de grossor i 10 metres d’alçada. El porxo que cobreix l’entrada és posterior a l’edificació, fou afegit als anys 50.



Bibliografia i més informació en: Una passejada per Sant Pol. Idea original i text de Lluís Cabruja (revista El nou santpolenc número 57) | Modernisme a l'entorn de Barcelona. Arquitectura i paisatge per Raquel Lacuesta i Xavier González Toran | Sauleda Pastissers. Una passejada per Sant Pol

Llegir més

La Biblioteca Nacional de Catalunya

Les dependències que avui ocupen les biblioteques Sant Pau-Santa Creu i la Nacional de Catalunya formaven part de l'antic Hospital de la Santa Creu, traslladat des del principi del segle passat al modern complex de l'actual Hospital de Sant Pau que va projectar Lluís Domènech i Montaner.

Com a institució hospitalària, l'Hospital de la Santa Creu és una de les més antigues del món. El seu origen es remunta al final del segle X, quan era asil i hospital de pelegrins.En aquella època la ciutat de Barcelona tenia diferents hospitals, però entre els segles XII i XIII es va decidir centralitzar tots els hospitals en un de sol. El lloc triat va ser la casa de Pere Prim i la seva muller, ja que hi tenien cura dels malalts. El canonge Guillem Colom va ser qui va convertir aquesta casa del Raval en hospital i va aconseguir la protecció del papa Honori.

Però una cosa era la decisió de centralitzar tots els hospitals en un de sol i l'altra, dur-ho a terme. Per a això es va haver d'esperar fins al segle XV. L'any 1401 es van col·locar les quatre primeres pedres del nou edifici. El fet que hi hagués quatre primeres pedres i no només una, com és habitual, va ser degut a la implicació de les principals "forces vives" de la Barcelona del moment. Així, una la va posar el rei Martí I; l'altra, la reina Maria de Luna; la tercera, la va col·locar en Jaume de Prades en nom del príncep hereu, i la darrera, el bisbe Joan Armengol i els consellers en nom de l'Església i la ciutat.

Tot el complex hospitalari es va anar construint en fases successives, i cada espai construït en cada fase era utilitzat tan bon punt estava acabat. L'Hospital de la Santa Creu es va construir d'acord amb un projecte de planta rectangular amb dos pisos al voltant d'un pati amb porxo, seguint les formes dels claustres eclesiàstics, però la quarta ala que havia de tancar el pati no es va arribar a construir. El claustre està construït per trams de volta de creueria oberts al pati amb arcs apuntats, i al damunt del claustre es troba una terrassa.

L'estructura de les naus és diferent als pisos inferior i superior. La del pis inferior està coberta amb voltes de creueria molt rebaixades, i estaven destinades a les dones malaltes i als dements, però també a magatzems i a diferents serveis. La del pis superior, amb naus molt més altes i airejades, ho està amb una teulada de fusta a dos vessants. Aquesta diferència en l'estructura es pot veure si es visita la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu, al pis inferior, i la Biblioteca de Catalunya, al pis superior.

Un altre element característic del complex són les dues escales monumentals construïdes a partir de l'any 1585. La seva funció era, i és, comunicar el pati amb les naus del pis superior. En una d'elles, amb la imatge de Sant Roc, trobem al seu costat, una reixa del segle XVI que correspon a l'antiga farmàcia de l'Hospital. Simètrica a l'escala de Sant Roc, hi ha l'escala de la Caritat.

El fort augment de població que va viure la ciutat de Barcelona durant el segle XIX i el principi del segle XX, va fer palesa la necessitat de traslladar-lo a uns terrenys molt més amplis situats, aleshores, a l'extraradi de la ciutat de Barcelona. El nou hospital és l'actual Hospital de Sant Pau. Ara bé, el vell hospital encara es va haver de fer càrrec de les darreres hores de vida de l'arquitecte Antoni Gaudí, que hi va morir el 7 de juny de 1926.

A partir de l'any 1929 es va restaurar el conjunt d'edificis hospitalaris i se'ls va buscar una nova utilitat. El nou ús va ser el cultural i, fruit d'aquesta decisió, s'hi van anar establint diversos equipaments culturals de la ciutat. Hi tenen seu, a més de la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu, la Biblioteca Nacional de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans (en l'antiga Casa de Convalescència de l'hospital), l'Escola Massana, la Reial Acadèmia de Medicina i la Reial Acadèmia de Farmàcia.

La Biblioteca Nacional de Catalunya (BC)

La Biblioteca de Catalunya va ser fundada l'any 1907 per Enric Prat de la Riba com a biblioteca de l'Institut d'Estudis Catalans, amb les funcions i el caràcter de biblioteca nacional. Es va obrir al públic el 1914 ens uns locals, de l'actual Palau de la Generalitat. A petició de l'IEC, l'Ajuntament de Barcelona va adquirir l'antic hospital per dedicar-lo a la BC. La instal·lació dins dels murs de l'antic hospital, després que l'Ajuntament aprovés la cessió d'ús de les instal·lacions, es va realitzar entre 1936 i 1939, en plena Guerra Civil. La dictadura franquista (1939-1975) va eliminar l'esperit de catalanitat de la institució en el seu intent d'ofegar qualsevol singularitat lingüística o cultural. La instauració de la democràcia va definir la missió, funcions i estructura de la BC que des de 1981, s'ha vist consolidada per llei parlamentària com a Biblioteca Nacional.

En alguna de les jornades de portes obertes, com el dia de Sant Jordi, es pot visitar part de la Biblioteca de Catalunya, a través d'un recorregut per alguns dels principals espais de la seva seu, que es comença per la Sala Prat de la Riba, oberta el juny de 2003, que és la Sala de consulta de reserva, l'espai destinat a l'investigació dels fons més antics i valuosos del patrimoni de la Biblioteca. La consulta i reprografia d'aquests materials es fa d'acord amb les mesures adients per a la seva seguretat, preservació i conservació. Aquesta sala havia acollit l'antic auditori de la BC, i posteriorment va ser la sala de consulta general.

En una de les parets de la sala, es troba un vitrall, obra de l'artista Xavier Aballí, fet amb aquarel·la i acrílic sobre vidre, i on es pot veure tres fulls del diari del diumenge, 15 de desembre de 1996, dia en què es va finalitzar l'obra.




Es segueix per un pont de vidre que comunica l'edifici gòtic amb l'edifici de quatre plantes, inaugurat el 1998 i destinat a serveis tècnics. El jardí que dóna al carrer d'Egipcíaques cobreix el dipòsit general, amb una capacitat de 3.600 metres quadrats de superfície. Consta de quatre plantes subterrànies equipades amb els sistemes més avançats en climatització, seguretat i distribució.

Per la Nau de Ponent, s'accedirà a la sala de consulta general. La BC té com a missió recollir, conservar i difondre la producció bilbiogràfica del país, i fica a disposició dels usuaris tots els llibres, revistes, enregistraments sonors i visuals, mapes, cartells i impresos produïts a Catalunya.

La sala de consulta general és l'espai destinat a la consulta de documents proncipalment dels segles XIX-XXI, en diferents suports. Per accedir-hi, cal cercar en els catàlegs a través dels ordinadors de la sala, que tenen a més accés a altres catàlegs de biblioteques, bases de dades de subscripció, ofimàtica i internet.

Sobre els murs de la nau de tramuntana es poden observar unes pintures monocromàtiques del segle XV, constituïdes per diversos grups decoratius que, segons algunes tesis, podrien haver servit com a marc d'una altra imatge o retaule. A la part central, destaquen unes pintures amb escenes bíbliques.

En aquesta mateixa nau, hi ha unes cabines per a investigadors, destinades als usuaris que duen a terme treballs d’investigació. Aquests espais es lloguen, per un període mínim d’una setmana, amb l’objectiu de facilitar la comoditat i l’agilitat en els processos de consulta. Al final de la nau, hi ha un taulell de reprografia, posada a disposició dels usuaris per a poder fer reproduccions sense malmetre el document.

En la sala anomenada del Via Crucis, i que data de finals del segle XVII, hi ha el Museu del Llibre Frederic Marès, on es mostra una selecció d’entre els gairebé dos mil documents –manuscrits, pergamins, impresos, gravats i enquadernacions– que l’escultor Frederic Marès i Deulovol (1893-1991) va donar a la Biblioteca de Catalunya.

Els documents exposats abasten un ventall de peces que s’inicia amb un pergamí del segle XI, on destaca una relligadura carolíngia de plata repussada (probablement del segle IX o X), ornada amb un camafeu romà datable al segle III. Els documents es distribueixen en vitrines que acullen pergamins, manuscrits, impresos (segles XV-XVIII), gravats, i enquadernacions (segles XV-XX).

Presideix la sala una taula gòtica que representa el beat Ramon Llull, donada també per Frederic Marès. A les parets del voltant, es poden veure les efigies de personalitats del pensament i les lletres catalanes, esculpides pel mateix Marès.

En una avantsala, on en temps de l’Antic Hospital de la Santa Creu s’havien atès malalts del Gremi de Carders de llana, ens trobem amb tres elements a destacar. El primer d'ells és un arrambador de rajoles vidrades (segles XVII-XVIII).

Penjada sobre una de les parets hi ha un tapís teixit amb seda i llana, que formava part d’un conjunt de vuit tapissos, anomenat 'Els amors de Mercuri i Hersé'; aquesta escena correspon a Mercuri en el moment en què veu Hersé. Fabricat a Brussel·les en la segona meitat del segle XVI, mostra certa influència italiana i porta la marca de l’empresari Guillem Panemark.

El tercer element és el mapamundi de Juan de la Cosa (1450-1510); es tracta d’un facsímil d'inicis del segle XIX, que reprodueix un mapamundi que abasta Europa, Àfrica, bona part d’Àsia i, per primera vegada, la costa oriental americana. L’original d’aquesta carta de navegació es conserva a Madrid, al Museo Naval.

El següent espai visitable és la Sala Cervantina, que reuneix bona part d’una de les millors col·leccions públiques mundials especialitzades en l’obra de Miguel de Cervantes. Originals de les primeres edicions, exemplars de bibliòfil i publicacions de l’obra cervantina en més de vint idiomes, entre d’altres, palesen el valor d’aquest material. La col·lecció inicial va pertànyer a Isidre Bonsoms, que la va cedir a la BC.

Abans d'acabar la visita, es pot passejar pel balcó gòtic, situat al damunt del claustre, des del qual s'observa el pati del recinte, al centre del qual hi ha la creu barroca, del segle XVII, feta pr Bernat Vilar.

Llegir més

Els vitralls de les dames de Cerdanyola

El Museu d'Art de Cerdanyola disposa d'algun dels vitralls més espectaculars del modernisme català. Van ser instal·lats durant la reforma de l'antic Teatre Casino convertit en casa d'estiueig del joier Evarist López. El responsable va ser l'arquitecte Eduard Maria Balcells Buïgas, arquitecte municipal de Cerdanyola. La totalitat de les vidrieres es van conservar a l'edifici fins a l'any 1961, quan va ser transformat en el laboratori farmacèutic Domènech. Llavors es van retirar alguns vitralls, però van restar els més excepcionals, el tríptic conegut com Les dames de Cerdanyola.

L'any 1982 Joan Vila-Grau i Francesc Rodon els va incloure al llibre Els vitrallers de la Barcelona modernista i el 1984 van participar a l'exposició 'El vitrall modernista', celebrada a la Fundació Miró. Mentrestant, l'immoble va ser posat en venda i els vitralls ja no van retornar al seu emplaçament. L'Ajuntament de Cerdanyola, que va adquirir l'edifici, el va catalogar i, l'any 2006, va iniciar una restauració integral per convertir-lo en Museu d'Art. Es van rependre els contactes amb la família Domènech i es van recuperar la major part dels vitralls de la casa, que van tornar al seu emplaçament original el 5 d'agost de 2009.

Els vitralls formen diversos conjunts. Per una banda, la major part de les portes i finestrals segueixen esbossos del mateix Balcells. Són de línies geomètriques i motius vegetals amb grans flors i tiges en coup de fouet. La porta principal està ornada amb fúcsies de vidre catedral i plaquette sobre un trencadís de vidre imprès florentine.

La porta corredissa de la galeria posterior té una part amb vidre gravat a l'àcid i una altra amb vitralls eplomats de lliris. Les finestres laterals de la galeria posterior i del vestíbul contenen grans roses de vidre plaquette sobre una xarxa de tiges ondulants amb túlipes a l'àcid. Els vitralls de la zona de cuina, igualment dissenyats per Balcells, estan formats per un arc amb dos paons que mengen fruits d'un roser, en al·lusió al tema oriental del paradís, amb un estil proper als modernistes centreeuropeus i també de l'Escola de Glasgow (Finestral de la Torre López - emplaçament original).

També hi ha un tríptic, més naturalista, que podria estar inspirat en una cançó popular amb un gat, un lloro, un ratolí i una llagosta, realitzat amb vidre catedral i vidre americà, molt en la línia dels vitralls de la Carniseria Georges, al Mercat de Sant Antoni, realitzada per Balcells l'any 1909. L'arquitecte coneixia bé la tècnica del vitrall atès que tenia, amb un germà seu, un taller de confecció de vitralls anomenat Simil Vitraux Balcells Hermanos.

Però l'estrella és a l'antic saló, amb el tríptic de Les dames de Cerdanyola, format per tres plafons de grans dimensions (235 x 195 cm) que representen unes escenes simbolistes amb figures femenines enmig de la natura. El plafó situat en un dels laterals s'anomena Les dames del gronxador, i els dos plafons frontals, que se situen en un mateix escenari interromput pel pilar de la façana, Les dames del llac o dels cignes i Les dames de les tulipes. Al primer les dues figures estan a dalt d'una barca envoltada de cignes, i al segon, les dames recullen flors a la vora del llac.

Iconogràficament destaca la constant presència de flors que podrien tenir una lectura simbòlica, que arribaria al zenit a l'escena del llac, on les dames alimenten cignes amb peònies, la rosa sense espines, en una imatge literària que remet a la consumació de l'amor i al mite de Leda i el cigne.

Destaquen la riquesa dels vestits i les joies inspirades en el món medieval i que mostren la influència d'Alphonse Mucha i Eugène Grasset. El protagonisme decorat de les joies bé podria ser referència al propietari de la casa, que tenia la joieria La Isla de Cuba, a la Plaça Reial de Barcelona. Les dames ballants o en un jardí són una constant de l'època; apareixen en altres vitralls i també en moltes marqueteries de Gaspar Homar dibuixades per Josep Pey.

Tot i que l'autoria del disseny de les dames continua sent un misteri, no es descarta la intervenció directa d'Alexandre de Riquer, que freqüentava Cerdanyola i el seu nucli d'estiuejants. De fe, alguns versos de la seva obra Crisantemes semblen evocar l'escena. L'execució tècnica ha estat atribuïda al vitraller alsacià Ludwig Dietrich von Beam, que va tenir taller a Barcelona i va destacar en la tècnica de la grisalla, tot i que no es poden descartar altres intervencions o autories de vitrallers barcelonins de l'època, com el taller Rigalt i Granell. La direcció i concepció original podria correspondre al mateix Eduard Maria Balcells, de qui s'ha pogut localitzar, entre els quaderns de joventut, l'esbós d'una dama recollint flors que pot recordar l'escena del vitrall de la Dama de la Tulipa.

Els tres plafons estan elaborats amb vidre catedral i vidre plaquette, alguns d'ells rebaixats i esmaltats, i són una obra mestra de la tècnica de la grisalla, amb una utilització subtil i depurada que queda palesa a les delicades faccions de les dames. Estílisticament, destaca la simplificació i l'elegància del dibuix delimitat per les línies negres del plom i la grisalla i la rica combinació d'una gran varietat de colors, aconseguits amb la combinació dels diferents tipus de vidres, esmaltats i grisalles.








Bibliografia i més informació en: Article 'Un jardí de vidre: els vitralls de Cerdanyola' de Txema Romero Martínez publicat en la revista Coup de fouet #15 (2010) | Descobrim el MAC: l'esplendor del vitrall modernista

Anar a: El Museu d'Art de Cerdanyola | Pel nucli històric de Cerdanyola

Llegir més

El Museu d'Art de Cerdanyola "Can Domènech"

El Museu d'Art de Cerdanyola està situada en un dels edificis més emblemàtics del modernisme cerdanyolenc. La construcció és obra de Gaietà Buïgas i Eduard Maria Balcells, està situat al nucli antic (carrer Sant Martí, 88). El Museu està destinat a a la conservació, la recerca i la difusió del patrimoni artístic, centrat especialment en l'època modernista, noucentista i art déco. A més, el MAC té la vocació de centre d'art contemporani, i compta en el seu fons amb un important arxiu documental d'autors com Ismael Smith, Josep de Togores, Eduard M. Balcells i Francesc Juventeny.

L'exposició permanent se centra en les dècades de 1880 i 1930, dividint-la en cinc àmbits, quan Cerdanyola va ser un dels llocs d'estiueig de la burgesia de Barcelona i de destacats intel·lectuals i artistes de l'època, com Enric Granados, Pau Casals, Ismael Smith o Josep de Togores, entre altres.

La primera part està dedicada a la família Balcells-Buïgas, que van destacar a Cerdanyola entre altres destacats arquitectes catalans. Gaietà Buïgas i Monravà, un dels primers arquitectes modernistes catalans, va projectar el Teatre Casino on s'allotja el MAC. El seu nebot, Eduard Maria Balcells, forma part de la darrera generació modernista i va ser arquitecte municipal de la població, de 1905 a 1952. Balcells va transformar el casino en habitatge. I l'enginyer Carles Buïgas, fill de Gaietà i cosí de Balcells, es va distingir pels seus projectes luminotècnics visionaris, d'entre els quals destaca la Font Màgica de Montjuïc, paradigma de l'art déco a Catalunya (Foto: vidriera de la Torre López Barcelona, ca. 1908, d'Eduard Maria Balcells - vitrall emplomat amb vidre catedral i plaquette).

L'il·lustrador, gravador i escultor Ismael Smith és el protagonista del següent àmbit. Smith va ser un dels creadors catalans més peculiars del final del modernisme, l'inici del noucentisme i la consolidació de l'art déco, amb un estil refinat i decadent, ple de sarcasme, i sovint, amb una forta càrrega eròtica i una gran ambigüitat.

Va formar part de la colònia d'estiuejants de Cerdanyola a les primeres dècades del segle XX, molt proper a Enric Granados, Ramon Garriga, la família Togores i els germans Roviralta, propietaris de la fàbrica Uralita (que van ser d’alguna manera el catalitzador de la gran transformació de la ciutat, i que van donar nom propi al material que fabricaven). Instal·lat a Nova York des de 1919, va morir oblidat en un hospital psiquiàtric.

L'espai de l'antic menjador està dedicat al modernisme, i conserva part de la intervenció d'Eduard Maria Balcells, com ara el paviment hidràulic i els vitralls que formen el tríptic de Les dames de Cerdanyola, peça clau del modernisme català.

La col·lecció modernista del MAC també compta amb altres vitralls emplomats originals de la casa, projectats per Balcells, i un conjunt d'escultura, ceràmica i arts aplicades d'alguns dels autors més rellevants de l'època, com ara escultures de Josep Llimona i Lambert Escaler, ceràmiques de Marian Burguès i Lluís Brú, cartells de Ramon Casas i Marian Andreu i llibres d'Alexandre de Riquer, Adrià Gual, Lluís Domenech i Montaner i Apel·les Mestres, i fotografies de Joan Vilatobà (Foto: Gerros amb peu Sabadell, ca. 1896, obra de Marian Burgués - faiança esmaltada).

La quarta sala està dedicada al pintor Josep de Togores (Cerdanyola, 1893 - Barcelona 1970), nascut a Cerdanyola, i que compta amb una sèrie d'obres que s'inscriuen en el modernisme, el noucentisme, el realisme màgic, el surrealisme i la pintura catalana de postguerra. També s'inclouen obres d'autors propers a Togores, com els escultors Manolo Hugué i Joan Rebull (Foto: Cap de Tití, filla de Togores, Prats de Molló 1927, per Manolo Hugué i feta de fang cuit).

Togores es va quedar sord als 13 anys i la família es va instal·lar de forma permanent a la seva torre de Cerdanyola fins als volts del 1914. Togores es va iniciar en la pintura coneixent l'èxit. Una de les obres més conegudes de l'època va ser El boig de Cerdanyola, presentat a l'Exposició Internacional de Brussel·les de 1910. El 1919 va marxar a Paris i, al cap de dos anys, va ser contractat en exclusiva per Daniel-Henry Kahnweiler, marxant de Pablo Picasso, Léger, Gris o Manolo Hugué. Llavors, immers en el neoclassicisme, va començar a exposar a França, Alemanya i als Estats Units. De 1928 a 1930 es va endinsar en el surrealisme. L'any següent va trencar el contracte amb Kahnweiler, retornà a Catalunya i s'integrà en els corrents més tradicionals, fins a la seva mort (Foto: La Famille, Marina di Massa, 1931, per Josep de Togores - oli sobre tela).

Finalment, el darrer àmbit es centra en la Colònia noucentista de Cerdanyola als anys 20 i 30 del segle XX, formada per artistes en l'òrbita del noucentisme, el postnoucentisme i l'art decó, alguns dels quals van estar vinculats a cercles republicans. Als tallers Lena, una de les seccions de la fàbrica Uralita dels germans Roviralta, van treballar l'emmotllador italià Alberto Lena, el seu fill Òscar, destacat decorador art decó, i el seu gendre, l'escultor Josep Viladomat, mestre de Francesc Juventeny (Foto: escultura de Josep Viladomat).

Paral·lelament, van tenir-hi casa o taller els pintors Manuel Humbert, Marian Aston Espinal, Joan Commeleran, Javier de Winthuysen o Joan Vila Puig, els il·lustradors i dibuixants Valentí Castanys i Josep Coll i, entre altres, els ceramista Francesc Elias. Durant la República i la Guerra Civil, també van tenir presència els cartellistes Josep Alumà i Carles Fontseré. L'alcalde republicà, mestre, historiador local i col·leccionista Jaume Mimó i Llobert (Cerdanyola 1893-1964) va reunir una important col·lecció d'art de la seva època i va establir una estreta relació amb els artistes de la colònia (Foto: retrat de Tití de Togores, Barcelona ca. 1950-53, obra de Joan Rebut, fet en marbre).


També hi ha un espai on s'explica la tècnica utilitzada per a realitzar els vitralls emplomats. Es tracta d'una tècnica pictòrica a base de vidres de diferents colors i textures units per un entramat de tires de plom que reprodueixen una composició, amb la capacitat de filtrar la llum. El seu origen està en l'època medieval i durant el Modernisme es va recuperar. I com es realitza?

1) Es parteix d'un dibuix esquemàtic, i es tria el tipus de vidre i els colors. Tot seguit, es fa la plantilla de les figures dels diferents vitralls amb cartró i es retallen amb unes tisores gruixudes de doble tall. L'espai que en queda buit es omplert per les tires de plom que uneix els vidres

2) A partir dels patrons, es talla el vidre amb la ruleta, una eina amb forma de llapis acabada amb una roda. En fer pressió, com té més duresa, queda la marca en el recorregut de la forma en què es vol tallar el vidre i llavors, amb un cop sec, es trenca per aquest lloc. Després s'ha de polir les puntes amb unes alicates. Amb tots els vidres tallats ja es pot emplomar, acoblant els perfils de plom amb els vidres i soldant les unions entre els diferents ploms.

3) Per acabar, s'aplica una pasta semilíquida anomenada màstic per donar consistència al vitrall i s'ajusten les tires de plom. Passat un temps, el màstic se solidifica, donant-se el vitrall per acabat, després d'una neteja i del brunyit del plom per igualar les soldadures.






Bibliografia i més informació en: Web del MAC | Bloc del Museu d'Art de Cerdanyola

Anar a: Els vitralls de les dames de Cerdanyola | Pel nucli històric de Cerdanyola

Llegir més