El Palauet Albéniz i els Jardins Joan Maragall

Per les festes de la Mercè de Barcelona és habitual que s'obrin espais als ciutadans que són difícils d'accedir a l'estar restringida la seva entrada o que estan directament tancats a visites. Un d'aquests llocs que es poden visitar, des de fa pocs anys, és el Palauet Albéniz, una petita joia amagada en la muntanya de Montjuïc i envoltat dels jardins Joan Maragall, els quals si que estan obert al públic durant els caps de setmana i festius. Això si, les cues per entrar al palauet durant aquestes festes són infernals i s'ha de tenir paciència, per accedir-hi.

El palauet va ser construït com a lloc de repòs destinat als reis d'Espanya dins el recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona l'any 1929, encara que per aquell temps ja disposaven del Palau Real de Pedralbes, construït poc temps enrere. La inauguració oficial del Pavelló Real, en presència del rei Alfons XIII, la reina Victoria Eugenia, les infantes i altres autoritats, va tenir lloc el 5 d'octubre de 1929.

El projecte s'encarregà a Juan Moya, arquitecte madrileny de la Casa Reial, que va dur a terme entre altres projectes la reforma del Teatre Reial de Madrid i continuà les obres de la catedral de La Almudena. Diferent dels altres palaus i pavellons de l'exposició, el palauet és d'estil neoclàssic inspirat en l'arquitecta palatina francesa del segle XVIII, proper als gustos borbònics i de la cort madrilenya de principis de segle. Fou construït amb pedra i totxo, amb cobertes de pissarra. Té fortes influències del Palau Reial de La Granja de San Ildefonso i del Monestir de l'Escorial. Malgrat els canvis que ha sofert a causa dels diferents usos, es pot dir que l'edifici conserva les característiques originals, que el feien diferent de la resta de l'exposició. Els lleons de la façana principal provenen del Palau Reial de Pedralbes.

La decoració i ornamentació interior és d'estil imperi. S'hi instal·laren armadures procedents de l'Armeria Reial, tapissos de la Fàbrica de Toledo, i gerros reproduïts prenent com a model els d'altres palaus reials. També hi treballà el pintor Jaume Llongueras.

L'edifici tenia al centre un pati amb pilars de pedra i al seu entorn es distribuïa un vestíbul, un saló estil imperi, una estança decorada amb tapissos que reproduïen uns originals de Goya, una sala de miralls, un menjador de gala, una sala de paraments i dues habitacions.

Prop del Pevelló Reial existen altres edificacions de l'exposició. L'enderrocament dels dos pavellons més propers: el Palau de les Missions i el d'Art Modern va permetre, dècades després, ampliar molt considerablement els jardins del Palauet, que van passar a anomenar-se com a Jardins Joan Maragall.

Acabada l'Exposició, es va plantejar ubicar en el palau el Museu Municipal de Música amb el nom de Palau o Pavelló Isaac Albéniz, projecte del qual només va perdurar el nom. Finalment, l'Ajuntament decidí ampliar amb noves construccions el Pavelló Reial per tal de donar al conjunt un ús representatiu de la Ciutat. El projecte es confià als arquitectes municipals Lozoya, Ros de Ramis i Serra Goday. Així, remodelat l'interior del 1929 i decorades les noves estances, quedà enllestida l'obra el 1970.

Cúpula de vidre emplomat. Carles Muñoz de Pablos (1968)

Les estances nobles del Palauet són distribuïdes d'acord amb les seves funcions d'acollida i recepció d'hostes il·lustres. Els elements artístics que el decoren formen part del patrimoni de la Ciutat al qual s'uneixen d'altres procedents dels fons del patrimoni de l'Estat. El Palauet Albéniz ha esdevingut el lloc d'acolliment i de recepció de visitants il·lustres de la ciutat. El seu recinte és sovint escenari d'actes de protocol, honor i representació de l'Ajuntament de Barcelona. És també la residència que la Ciutat ofereix a la Família Reial.

De l'ampliació i remodelació acabada l'any 1970, pertanyen les pintures de Salvador Dalí que presideixen una de les zones d'accés i que evoquen al·legòricament la Ciutat i la Cultura. A les petxines de la sala, les figures surrealistes de quatre personatges il·lustres: Cristòfor Colom, Ramon Llull, Cervantes i Joan Maragall (representat per un bust amb peanya en el qual només s’identifica al poeta per la silueta, amb barret d’ala tova, dintre de la qual s’hi veu un paisatge amb una gran rosa al mig, un àngel i una onada estilitzada a la manera d’Hokusai).

Els Jardins Joan Maragall, d'estil clàssic afrancesat, tenen l'origen en els que va projectar Jean Claude Nicolas Forestier al voltant del Pavelló Reial l'any 1929 i que més tard, l'any 1970, foren ampliats pel Servei de Parcs i Jardins de Barcelona. Forestier va ser un arquitecte paisatgista francès que va treballar en la urbanització de la muntanya de Montjuïc per a l'Exposició Universal, i també conegut per l'anivellació del Camp de Mart en Paris entre molts altres projectes.
La recreació vegetal, la constant referència als eixos, les perspectives i la panoràmica, són les claus d'aquest esplèndid indret. Arbres, flors i i parterres, juntament amb els brolladors i salts d'aigua evoquen èpoques i estètiques variades que foren dissenyades per Joaquim Casamor d'Espona, arquitecte de Parcs i Jardins de la Ciutat. Nombrosses escultures de regust clàssic marquen els diferents ambients dels Jardins. La presència femenina és el tema dominant en les nombrosses escultures a l'aire lliure.

Hi podem trobar obres de Lluïssa Granero, Ernest Maragall Noble, Teòfil Eugeni Victor Barrau, Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, Jaume Duran-Millet, Antoni Casamor, Joan Rebull, Marifé Tey, Enric Monjo, Josep Viladomat, Josep Miret, Venanci Vallmitjana, Frederic Marés, Joan Borrell Nicolau, Pilar Francesc, Jean-Pierre Raunaud i Louis Sauvegeau.

Llegir més

El Monestir de Sant Pere de Casserres

En el terme de les Masies de Roda, un municipi osonenc a pocs minuts de Vic, es troba el monestir de Sant Pere de Casserres  a la part interior d'un meandre engorjat i molt pronunciat del riu Ter, actualment mig envoltat del pantà de Sau. És l'únic monestir de l'orde benedictí de la comarca i està considerat com un dels monuments més excepcionals de l'arquitectura catalana del segle XI,

Per arribar, s'accedeix des de l'Eix Transversal (Girona-Lleida) i s'agafa la sortida 183 a Roda de Ter. Un cop a la carretera C-153 i abans d'arribar a Roda es troba a mà dreta la carretera BV-5213 direcció Tavèrnoles i el Parador de Turisme de Sau. Passant la població i passant pel costat del parador hi ha una carretera que porta al monestir directament, deixant-te a uns 300 metres.

Un altra manera de fer el trajecte es fer a peu el PR C-40, un sender de petit recorregut que surt de la Catedral de Vic, amb un trajecte d'uns 19km i unes 4h de caminada. L'opció triada per nosaltres es fer un camí més curt, agafant el camí que surt del Parador de Turisme, deixant el cotxe poc abans d'arribar-hi, amb 3,5km de recorregut per dins del bosc, amb magnífiques vistes panoràmiques del pantà de Sau. El desnivell és molt baix i el camí no te cap mena de dificultat tècnica.

El Parador de Turisme de Sau, amb el massís de les Guilleries al fons, es va construir segons els plans de l'arquitecte José Osuna i reprodueix una típica masia senyorial catalana, i concretament la masia de les Ferreres de Sant Bartomeu del Grau, en la mateixa comarca, construïda durant el segle XVIII. Destaquen els grans finestrals amb arcs de mig punt, les reixes als balcons i les galeries i les arcades de pedra massissa.

Per la pista asfaltada que comença a l'esquerra del parador s'arriba després d'una breu pujada a una gran llosa de pedra amb indicacions que senyalen la ruta que s'endinsa dins del bosc.  En alguns trams el camí es retroba amb la carretera, i només cal anar seguint les senyals per arribar al monestir.

Després d'anar veient per diverses obertures el pantà de Sau, s'arriba al monestir a l'extrem de la cinglera, al cap d'una hora, la qual per la seva configuració geogràfica, forma una península rodejada pel meandre més espectacular que dibuixa el riu Ter quan abandona la Plana de Vic per endinsar-se cap a les Guilleries. Les afores del recinte es pot visitar lliurament, però cal comprar la corresponent entrada si es vol visitar-lo per dintre.

El terreny del voltant del monestir fou utilitzat com a pedrera, d'on s'obtingué el material per construir-lo. De les capes superiors de la roca s'extreien les lloses per a les cobertes i voltes, i les capes inferiors eren trencades amb falques, de les quals se'n conserven senyals, per obtenir els carreuons de construcció dels murs.

El lloc estava ocupat antigament per un castell del quan en queda un gros mur que tanca l'accés a la península. A l'interior hi havia una petita església dedicada a Sant Pere, que els vescomtes d'Osona-Cardona, i més concretament la vescomtessa Ermetruit, van decidir convertir en monestir benedictí cal al 1005. El 1080 fou unit a Cluny per tal d'assegurar una vida monàstica regular i en depengueren diverses terres i esglésies, en uns segles d'esplendor. El monestir entrà en decadència ja als segles XIV i XV i fou secularitzat el 1572; els seus béns passaren al Col·legi de Betlem, dels jesuïtes de Barcelona, als quals pertanyé fins a l'exclaustració de 1767. Fou venut després als propietaris del Pla de Roda. El 1998 es van inaugurar les obres de restauració del monestir, amb les quals s'ha retornat a aquest edifici tot el seu esplendor: nau central, campanar, claustre, dependències monàstiques...

El monestir alberga una exposició de caràcter permanent on s'interpreta la vida dels monjos, a Casserres, mitjançant la recreació de les sales que han conservat la mateixa disposició al llarg dels segles, així com un audiovisual on s'explica la llegenda, la història i el procés de construcció del conjunt monàstic.

Una llegenda explica que un dels fills d'una família noble, unes versions indiquen que dels vescomtes d'Osona i Cardona, va parlar només tres dies després de néixer per dir als seus pares que es moriria aviat i, un cop mort, havien de posar el seu cos sobre una mula que caminaria sense ningú que la guiés. El lloc on s'aturés, s'hi havia de construir un monestir en honor a Sant Pere, que era el seu nom propi.

El conjunt està format per l'església,el claustre rectangular al voltant del qual s'organitzen la resta de dependències monacals (cuina i refectori, cambra de l'abat o del prior, i una sala destinada a dormitori, sala capitular i arxiu). El campanar de planta quadrada es troba adossat a l'església i encaixat al claustre.

L'església és un compendi del romànic amb tres naus separades per pilars i capçades per absis semicirculars, finestres cegues, frisos dentats i un interior decorat amb pintures murals, encara que actualment només en queden algunes mostres molt deteriorades. Dos elements però, escapen al cànon: per una banda, l'església mideix més d'amplada que de llargada, fet poc habitual en el romànic català, on la planta basilical és gairebé omnipresent. De l'altra, el campanar, inusualment baix, ja que només té dos pisos i que es creu que segurament va ser la darrera construcció del conjunt.

Com a tot monestir, el claustre és l'element central de la seva organització arquitectònica. Construït a la fi del segle XI, és el claustre amb porxos de columnes més antic que es conserva a Catalunya i l'únic que es coneix amb columnes exemptes en tres de les cantonades. Al segle XV un terratrèmol va fer que s'hagués de reconstruir amb pilons rectangulars, aprofitant-se molts elements del claustre primitiu, com les columnes angulars. Aquestes peces, juntament amb la reproducció de sis capitells conservats al Museu Episcopal de Vic, han permès la reproducció completa de dues galeries, mentre que les altres dues s'han reconstruït seguint la forma que tenien en el segle XV.

El refectori es troba en una sala construïda a la fi del segle XI i forma un cos únic amb la cuina, de la qual se separava mitjançant un mur de maçoneria. La recreació de la sala amb el disseny dels mobles i objectes de taula s'han obtingut a partir de representacions d'àpats en miniatures i pintures del segle XI, on la presència de taules semicirculars amb una part recta per al servei és molt freqüent.

El dormitori es va construir en les fases inicials de l'edificació del monestir, i forma un sol cos amb la sala capitular, on es reunien els monjos, i l'scriptorium, on es copiaven i s'il·lustraven llibres. Els testimonis més antics que es coneixen d'un dormitori monàstic medieval es refereixen a una sala única, amb els llits distribuïts en grups. L'espai per a dormir constava del llit i una arca senzilla on el monjo podia guardar l'hàbit i els pocs objectes d'ús personal de què disposava.

En el celler els monjos rebien i emmagatzemaven els productes alimentaris procedents del mateix monestir o de les produccions pageses de les seves propietats. Posteriorment aquesta sala va ser destinada a allotjar als donats, persones que vivien amb la comunitat, a càrrec del monjo infermer. Sobre el celler es troba una sala construïda al segle XI, amb accés des del vestíbul que era la cambra prioral. El prior i, si era el cas, l'abat, tenia una cambra pròpia separada de la resta dels monjos, des d'on gestionaven les propietats i les rendes que mantenien el monestir. El caràcter representatiu de la sala i la seva condició jeràrquica li permetien disposar de llar de foc i comoditats no accessibles a la resta de la comunitat.

Aïllats dels recinte hi ha un petit edifici dedicat a hospital o sala d'hostatgeria de planta rectangular i dos pisos d'alçada, un altre edifici agropecuari de planta quadrada situat a l'oest del recinte principal i un cementiri adossat a paret exterior d'una de les naus de l'església, amb tombes antropomòrfiques excavades directament a la roca, que són anteriors a la construcció del monestir.

L'hospicium (hospital) era l'edifici on els monjos rebien i hostatjaven els pelegrins i pobres que arribaven al monestir. La regla de Sant Benet obligava als monjos a tractar-los com si fossin la mateixa persona de Jesucrist.




La tornada es pot fer pel mateix camí, o per la carretera, com vam fer nosaltres, per la pluja que queia.

Llegir més

Un passeig matinal per Rubí

De Rubí ja havíem parlat en una entrada anterior quan vam parlar sobre el seu celler modernista, obra de Cèsar Martinell, en un moment en què la ciutat vivia bàsicament de l'agricultura i d'indústries tèxtils que es van instal·lar a la vora de la riera, un curs d'aigua afluent del Llobregat, que travessa la ciutat.

Té coses a veure Rubí, una ciutat gens coneguda pel seu turisme? Doncs si, i un passeig pel matí o per la tarda pel seu centre et pot permetre veure cases interesants, el seu castell museu, i conèixer una mica més aquesta ciutat que va quedar marcada per un fet tràgic ocurregut el 25 de setembre de 1962 que va canviar la fisonomia de la vila amb una gran riuada provocant grans danys humans, amb centenars de morts, i materials en la comarca, i concretament al voltant de la riera.

Un bon lloc per començar a visitar la ciutat és per l'Escardívol, al costat mateix de la rieraon hi ha una zona àmplia de parking, o a prop del Castell-Ecomuseu Urbà.

En lo alt d'un petit turó, orientat de nord a sud, hi ha el Castell de Rubí, datat en 1233. L'edifici té fins a cinc etapes constructives, de les quals trobem restes, com les finestres geminades del pis superior (una romànica i dos gòtiques) o un grafit amb motius navals del segle XV ubicat en una de les sales nobles.

Amb la forma d'un gran casal gòtic, l'ajuntament el va adquirir i rehabilità i s'obrí definitivament en l'any 1996, convertint-se en el Castell-Ecomuseu Urbà, sent la col·lecció de l'antic museu de Rubí el punt central del fons que avui dia es pot visitar i que permet endinsar-nos en la història antiga i contemporània i el seu patrimoni social, cultural i natural.



A l'altre costat de la riera, hi ha el conjunt arquitectònic de l'Escardívol, una de les antigues fàbriques més importants de Rubí i seu actual de diverses dependències culturals i educatives. Consta de dues naus allargades comunicades per un estret corredor i la xemeneia d'obra vista. L'edifici era conegut popularment com la Pelleria, per l'antiga activitat industrial de tints i acabats.

Aquesta zona va ser fins el segle XIX un meandre de la riera, i llavors es va reconduir el curs de l'aigua i gran part de les terres drenades, convertides en horts, van passar a ser propietat de Francesc Escardívol. Quan arribà la indústria, aquest va esdevenir un lloc adequat per instal·lar-hi fàbriques, i ja al 1835 hi havia una filatura de seda, que va anar passant de mans i ampliant-se. El 1888 es va convertir en una pelleria i Rubí Industrial S.A. va adquirir l'edifici en 1921, i després d'un incendi que destruí part del complex, s'encarregà a Lluís Muncunill, arquitecte municipal de la vila durant un temps, el disseny de la nau nord el 1923, amb un ritme de dobles finestres separades amb pilastres.

D'aquí podem anar a l'Ajuntament, d'estil noucentista, que era la casa pairal de la família Rufé fins el 1922. Un any després, Lluís Muncunill va iniciar la reforma de la façana, amb un acabat que imita la pedra a la planta baixa i el maó vist a la planta noble, i afegint la tribuna sostinguda per dues columnes dòriques, habituals en el noucentisme. A pesar de l'estil neoclàssic predominant, s'afegí un coronament abarrocat amb un rellotge i l'escut heràldic del municipi.

Davant de l'edifici es va construir una plaça, on abans hi havia els jardins i horts de la casa. L’any 1988 es va fer una segona reforma, conservant els trets principals de l'estructura original, i es va substituir la llegenda de Casa Consistorial per la de Casa de la Vila.

El passeig de Pau Claris es projectà el pla d'eixamplament del municipi del 1875, que havia de donar continuïtat a la vila, en sentit nord, partint de la casa pairal de can Rufé. Durant el primer quart del segle XX es va construir un conjunt arquitectònic singular format per sis cases unifamiliars amb unes característiques semblants de regust afrancesat destacant especialment Ca l'Archs, al número 36. La forma de la mansarda coberta de pissarra permet un pis més que queda il·luminat per finestres decorades d'arc de punt rodó. La resta de cases no tenen aquest tipus de coberta, però mostren una teulada plana amb una balustrada decorada. Destaquen també les portes encapçalades per esgrafiats, estuc que imita els carreus punxonats i coronaments de cornisa i balustrada.

Pujant pel carrer d'Orso, s'arriba a la Torre Llopis o Torre Bassa, un edifici noucentista amb planta en forma de creu grega, amb soterrani, planta baixa, pis, golfa i una torre-mirador central de planta quadrada. Totes les obertures presenten esgrafiats i una jardinera de ceràmica vidriada blanca i blava recoberta amb la tècnica del trencadís. Destaquen les fusteries de les finestres, cobertes amb cristalls de colors i protegides per persianes mallorquines.

Van fer construir aquesta casa, en el seu moment als afores de Rubí en un lloc envoltat d'horts, el matrimoni Llopis, barcelonins que es van enriquir fent d'actors en el teatre Romea. L'interior de la torre ha estat molt remodelat per qüestions de funcionalitat i actualment és l'Espai Jove Torre Bassas i depèn del Servei de Joventut de l'ajuntament.

D'aquí ens arribem a la Plana de Can Bertrán on es troben un conjunt d'habitatges unifamiliars de caire colonial on l'estil urbà de les ciutats-jardí del moment queda palès, sent les residències d'alguns rubinencs retornats d'Amèrica, els indians, enriquits pel comerç del guano, i que volien demostrar la seva riquesa. És un conjunt format per les torres de l'Ateneu, Gaju o Marbà, Teixidor, Can Riba, Torre Samaranc i l'Escola Balmes.

Climent Riba que havia fet fortuna a Xile (fet que donà lloc al nom del carrer) va construir el 1912 la primera gran torre que s'edificava a Rubí. Estem parlant de l'actual Ateneu Municipal que s'allotja dins d'una torre modernista colonial coneguda amb el nom de Torre Riba o Ezpeleta. És l'edifici més representatiu del modenisme de Rubí, presentant elements d'una forta influència gaudiniana, fet que s'aprecia en les ondulacions i en els angles arrodonits de l'edifici, tant interiorment com exteriorment, en el trencadís que recobreix les dues pilastres que flanquegen l'entrada principal i en l'acurat treball de la forja de les baranes.

L'edifici, exempt i de planta rectangular, presenta un cos polièdric format per un soterrani, planta baixa, planta pis i una torre quadrangular de dos pisos amb teulada de ceràmica vidriada a quatre vertents. A més, consta d’un terrat on la torrassa o miranda s'orienta cap a una cantonada delimitada amb una baraneta d'elements prefabricats. Les finestres de la torrassa mostren uns interessants vitralls de colors que donen un gran dinamisme. La façana de la torre, tot i que es caracteritza per una patent sobrietat, veu interromput el seu acabat lliscat i pintat per la gran quantitat de finestrals amb arcs rebaixats i balcons que es distribueixen a les quatre bandes.

La distribució de l'interior ha sigut parcialment alterada pel canvi d'ús al llarg del temps. Dues plantes amb paviments hidràulics es comuniquen per una escala de volta a la catalana, compostos bàsicament pel passadís longitudinal de nord a sud que va, a la planta baixa, des de la porta d'accés fins a una altra que dóna als jardins, i a la planta superior, entre dos balcons. Els passadissos centrals donen un únic accés a les diferents estances, no comunicades entre elles. Remarcar que és un dels pocs edificis de la zona que conserva al seu interior les decoracions pintades pròpies de l’estil modernista, com demostra el trompée l’oeil del sostre amb motius celestials de la gran sala ubicada a la planta baixa, actualment reutilitzada com a sala d'actes.

La torre es envoltada per una zona ajardinada que originàriament eren les vinyes que delimitaven el conjunt. Les característiques de l'obra han fet sospitar que de forma directa o indirecta la participació de Lluís Muncunill en el projecte.

Amb l'Ateneu, la Torre Gaju o Marbà marca l'entrada a l'heteroni conjunt d'aquesta zona. El senyor Gaju, sogre del metge rubinenc Maximi Fornés, va fer aixecar aquesta torre. Era un vinyataire arruïnat a causa de la fil·loxera que, com Climent Riba, va emigrar a Amèrica per enriquir-se. El nom de Torre Marbà, ve a propòsit del cognom dels segons grans propietaris, que van comprar l'habitatge als hereus del senyor Gaju, després de la seva mort.

Va ser construïda cap l'any 1920 i es tracta d'una torre de planta quadrada amb una torre-mirador de dos pisos en un dels angles, i amb façanes molt ornamentades amb mènsules, relleus figurats i garlandes, que segueixen la tradició dels esgrafiats del segle XVIII. La torratxa està coberta amb una teulada a quatre vessants de ceràmica vidriada. Els balcons tenen tots la barana de balustres.

Al costat hi ha Ca la Rosa, construïda l'any 1912 aprofitant la pedra i alguns elements de l'antiga masia de can Bertran, situada en aquest mateix lloc, l'enderrocament de la qual va donar lloc a la zona residencial del carrer Xile. Destaquen especialment les finestres triforades de la galeria, amb columnes helicoïdals de maó massís, i la finestra gòtica procedent de la vella masia, d'arc conopial i traceria sobre l'eix de simetria.

Donant a la plaça d'Estanislau Figueras, hi ha la Torre Teixidor, construïda, al voltant del 1918, per a Vicenç Pérez, que va fer fortuna venent arnesos per als cavalls als combatents de la Primera Guerra Mundial. La seva muller, impressionada per les dimensions de l'habitatge, no la va voler i fou adquirida posteriorment pel barceloní Hugo Teixidor. La torre consta de soterrani, planta baixa i pis, a més de la típica torre-mirador coronada amb teulat de ceràmica. Les façanes estan ornamentades amb relleus, garlandes i esgrafiats.

Una mica més allunyada, en el carrer Plana de Can Bertran, es troba la Torre Vilardell, construïda el 1911, d'acord amb la indicació del capcer, amb una ornamentació de les façanes amb llindes ornades amb relleus de flors, un coronament ondulant i una balconada de pedra calada que s'inscriuen en el vessant més popular del modernisme. Els mestres d'obres van ser Rovira i Marcet, els mateixos de la Torre Riba, i va ser construïda pel fotograf Vicenç Vilardell, que va instal·lar el primer estudi fotogràfic de Rubí en aquesta casa.

Girem cua i anem cap a la plaça Catalunya on hi ha el Casino Espanyol, que s'atribueix a Lluís Muncunill, i que va ser reformat posteriorment per Antonio Puig Gairalt. Construït durant els anys 20 del segle XX, és d'un estil que barreja elements de l'ard déco amb altres de noucentistes. La seva façana principal està flanquejada per dos cossos a mode de torres amb unes obertures circulars enllaçades verticalment. Al centre hi ha l'entrada i la sala principal, amb un balcó semicircular, i tres finestrals amb les llindes decorades amb esgrafiats. Durant bona part del segle XX va ser el centre social de Rubí, amb balls, teatre, òperes i cine entre altres fets.

Seguim per la plaça del doctor Guardiet on es troba l'església de Sant Pere, que per les restes arqueològiques trobades es creu que es va erigir sobre un emple paleocristìa. Dedicat a Sant Pere, ha tingut diverses etapes constructives i la façana, amb una sèrie de petites arqueries, mostra l'estil romànic llombard. En el seu interior es troba un retaule barroc dels segles XVI-XVII.

Al costat mateix, hi ha Cal Palet, una de les cases més antigues del nucli urbà de Rubí i on havia estat l'antiga rectoria. En una de les finestres hi ha la data de 1600. L'edifici, que conserva el portal adovellat i algunes finestres amb llinda i brancals de pedra, va ser molt alterat el segle XIX, després de ser adquirit per la família Palet, l'any 1817, i ha estat restaurat modernament.

Tocant a la mateixa plaça, en el carrer Xercavins, es troba la Farmàcia Freixas, una de les primeres que va haver a Rubí, fundada per Agustí Pannon, i un dels primers exemples del modernisme aplicat a establiments públics del municipi. L'edifici destaca pel disseny modernista de la façana així com pel grau de conservació del mobiliari de la farmàcia i dels paviments originals. A l'espai destaquen les dues pilastres de l'accés i una esvelta columna central, totes de marbre blanc vetejat.

D'aquí ens dirigim cap al carrer Colom on es troba les Esglésies Evangèliques, un edifici inaugurat en 1930. La façana, d'estil neogòtic, té tres grans arcs ogivals separats per quatre pilastres que s'enlaire en forma de pinacles. Comunica amb les Escoles Evangèliques, que es troba al darrera mateix.



A continuació, anem cap a la plaça Pearson urbanitzada a partir de l'any 1875 i que va tenir el seu major impuls amb l'arribada del ferrocarril al 1918, l'antiga estació del qual es troba ben a prop. El nom de la plaça ret homenatge a Frank S. Pearson, un dels impulsors del ferrocarril de la línia del Vallès.

En una cantonada de la plaça, es troba la Casa Imbert, construïda al voltant dels anys de la Primera Guerra Mundial, i on va viure el barceloní Enric d'Imbert. Consta de planta baixa i dos pisos, amb un gran finestral que permitia contemplar, com si fos un aparador, el modus vivendi de la burgesia.

L'edifici és una mescla d'estil neogòtic amb elements modernistes, fet que es pot veure en els pinacles medievals o el tirador de ferro amb forma de drac de la porta principal, la qual es troba ornamentada amb columnes helicoïdals.

Al costat del finestral, es pot veure també un relleu en pedra de Sant Jordi i el drac.

En la mateixa plaça hi ha unes cases modernistes, projectades per Lluís Muncunill. Es tracta d'un conjunt de sis habitatges en planta baixa amb una façana unitària. Cada casa té un portal enmig de la façana, flanquejat per dos finestrals balconers. Les obertures de les tres primeres cases estan ornamentades d’una manera i les altres tres d’una altra. Unes presenten baranes de pedra esculpida i les llindes de les obertures decorades amb un relleu sota una motllura corbada. En les altres tres la decoració és més simple. En totes sis els respiralls es guarneixen amb un fris d’esgrafiats. Algunes de les cases s'ha afegit un pis posteriorment, trencant la unitat del conjunt.

Per últim, podem arribar-nos a les Escoles Riba, que es troba en el carrer Lluís Ribas, nom de l'industrial tèxtil que va morir l'any 1908 deixant un llegat per construir una escola per als fills dels treballadors. L'arquitecte Emili Sala i Cortés s'encarregà del seu disseny modernista format per diverses naus que conformen un claustre central.

En les ales laterals, corresponents al sector dels nens i el de nenes (separats com era habitual en l'època) destaquen els finestrals i cobertes a dues aigües, amb teula de ceràmica vidriada bicolor. En els timpoans de les entrades es troben relleus esculpits que fan referènci a les ciències i a les arts, de tradició noucentista, al costat d'altres elements més modernistes com el ferro forjat en la tanca del jardí, en la barana i en les cobertes, i la ceràmica de rajola verda, els botons ceràmics i les vidrieres. Té amplis jardins inspirats en les escoles angleses de l'època i les escoles van ser inaugurades en l'any 1916.


Bibliografia: Pobles de Catalunya | Rubí Identitat | Rubí inform@!

Llegir més