Modernisme d'estiueig a Figaró-Montmany

Al fons de la vall del Congost, en el Vallès Oriental, tenim el municipi de Figaró-Montmany, que fins a l'any 1981 s'anomenava Montmany de Puiggraciós. El nom actual reflecteix que el centre demogràfic i administratiu del terme es troba a la població del Figaró. Els límits del terme municipal reprodueixen a grans trets els de l'antic territori jurisdiccional del castell de Motmany, amb les tres parròquies de Sant Pau de Montmany, Sant Pere del Vallcàrquera i Sant Cristòfol de Monteugues. El poble del Figaró té el seu origen en un hostal de la família "Figeró" que ja a finals del segle XIV donava servei als vianants del camí ral de Vic a Barcelona que s'endinsava a Osona per la gorja del riu Congost, que trenca la continuïtat del relleu entre el Montseny i els Cingles de Bertí. Amb els segles es va anar formant el nucli urbà actual, que conserva una estreta relació amb una de les vies de comunicació més importants del país.

La llarga història del Figaró ha deixat un ric patrimoni: cases menestrals i grans masos dels segles XVI-XVIII, edificis neoclàssics, i sobretot, amb l'arribada del ferrocarril, les torres modernistes i noucentistes de la burgesia catalana que va escollir el Figaró com a lloc d'estiueig a principis del segle XX. Manuel Joaquim Raspall i altres arquitectes del moment hi van deixar un important llegat on es combina el modernisme amb elements noucentistes que contrasten amb l'entorn agrest i muntanyenc de la zona.

Un itinerari senyalitzat, anomenat Passeig Urbà del Figaró, permet resseguir i recórrer en poc temps, els elements principals d'aquest període. Durant la ruta, també podem veure determinats llocs amb indicacions d'un altre itinerari, el de la memòria històrica. Es tracta d'un recorregut senyalitzat per diversos indrets, dels municipis de Figaró-Montmany, Sant Martí de Centelles i Tagamanent, relacionats amb la repressió, el pas dels exèrcits, la recollida de refugiats, els bombardeigs contra la població civil, etc. en el temps de la II República, la Guerra Civil i la resistència democràtica d'aquella època.

Comencem el recorregut en la Casa consistorial i escoles (Carretera de Ribes, 42-44), situat a la carretera de Ribes i que va consolidar-lo com el carrer principal del Figaró en substitució del carrer Major, antic camí ral, sent més apta per al pas de vehicles i més pròxima a l'estació de tren. Construcció del 1910 i obra de Josep María Miró Guibernau (inicialment s'havia atribuït a M.J. Raspall), l'edifici comprenia les oficines municipals, l'arxiu, l'escola i la casa de la mestra. Abans de la guerra civil, en la Sala de Plens Municipal, hi havia l'antiga escola del Figaró, amb més de 40 alumnes. Després de la guerra, la mestra del període republicà, Carme Prior Benvingut, fou represaliada, cessada i substituïda per una altra professora més apta segons el nou règim feixista.

Al 1998 es va portar a terme una profunda reforma dels espais interiors i la restauració de la façana modernista, provista d'esgrafiats florals i de sanefes de botons ceràmics, i l'edifici va quedar com a seu de l'Ajuntament en exclusiva.

Davant, tenim l'Antic Congost Hotel (Carretera de Ribes, 29), actualment una residència d'avis. Els primers anys del segle XX, poques dècades després de la construcció de la carretera de Vic i de l'arribada del tren, amb l'eclosió del fenomen de l'estiueig, que no tan sols va implicar la construcció de moltes cases, sinó també de l'Hotel Congost, encarregat a Raspall per l'empresari d'origen italià Amadeu Pantaleoni.  Va ser el primer hotel que hi hagué al Figaró i l'arquitecte va projectar un edifici noucentista de grans proporcions, encara que també presenta elements modernistes, obert als quatre vents i provist de baixos, dos pisos i una torre-mirador amb una finestra d'arc de mig punt, amb coberta composta a dues vessants i detalls decoratius a base de maó i ceràmica vidriada. Aprofitant el desnivell del terreny per la proximitat del riu s'hi va construir un soterrani que albergava els serveis de l'hotel. Entre 1936 i 1939, l'hotel va allotjar nombrosos refugiats de guerra vinguts d'arreu d'Espanya. Després de la guerra, s'establí un destacament de soldats de l'exèrcit nacional.

Pel mateix carrer, trobem Can Xicola (Carretera de Ribes, 34), trobem un edifici format per baixos més dos pisos i goles, amb una teulada a dos aigües i ràfec a la catalana, que presenta unes pedres angulars decoratives a les cantonades de calor destacat. També podem veure un portal adovellat, el balcó de ferro forjat i una finestra d'arc canopial gòtica del segle XVI. Probablement, aquesta finestra és la resta més antiga d’una casa original dels segles XVI o XVII.

Seguint per la mateixa vorera trobem a continuació Can Delgado (Carretera de Ribes, 32), primer exemple de casa d’estiueig del nostre itinerari. L’edifici presenta solucions constructives modernistes i, sobretot, noucentistes, entre les quals destaquen les decoracions de rajola amb motius geomètrics i dos medallons situats entre les portes que donen al balcó de ferro forjat.

Les inicials JC 1894 i TA 1914 dels medallons fan al·lusió a les inicials del promotors de les dues iniciatives amb les dates de construcció i reforma de la casa.

Avall per la mateixa vorera, passem per davant de ca l'Espelta, exemple de l’arquitectura popular de la primera meitat del segle XVIII. Originalment, es tractava de la casa de Joan Sauquer, de l’any 1722, com apareix en el portal adovellat que s’obre a la façana oposada d’on ens trobem.



A principis del segle XX, el petit nucli urbà del Figaró se seguia concentrant en una estreta franja del carrer Major. Quan va esclatar la febre de l'estiueig, les primeres parcel·les disponibles eren situades a les terrasses més baixes de la muntanya, on l'edificabilitat era difícil pel fort pendent del terreny. En aquest segon graó del municipi s'hi van instal·lar les principals cases d'estiuejants del Figaró, des de Can Mestre, al nord, fins a la Torre del Rellotge, al sud. Aquesta ubicació elevada amb relació al nucli antic origina l'estampa característica de la vila des de la carretera i la via del tren, amb les torres modernistes i noucentistes com a teló de fons del caseriu tradicional.

Així, unes passes més en direcció a Barcelona, deixem a carretera de Ribes i pugem les escales d'Enric Horta, que ens duran a la part alta del poble, enfilada a la falda del Montseny. Des de les escales, veurem al capdamunt Vil·la Esperanza (Carrer Font d'en Llanes, 2-4), una de les primeres torres d'estiueig de la població que va rebre el seu nom popular, la Torre del Rellotge, pel seu rellotge situat en el mirador i que fou, durant molts anys, l'únic rellotge d’ús públic del Figaró. Té planta rectangular i façanes als quatre vents, amb ornamentacions a base de trencadís de ceràmica amb motius geomètrics i vegetals. El nivell superior forma part d'una reforma posterior, portada a terme els anys 50, que va canviar profundament l'estil de la casa.

Dalt de les escales prenem a l'esquerra el carrer de la Font d'en Llanes, i passem per davant de Vil·la Pepita (Carrer Narcís Villarrasa, 2) i Vil·la Rosita (Carrer Font d'en Llanes, 9), dues torres d'estiueig adossades i amb entrades independents construïdes el 1915 per l'arquitecte Raspall. Sense la torre mirador característica d'altres edificacions de l'època aquestes cases destaquen per la decoració de ceràmica groga i marró, així com pels esgrafiats de la part superior de la façana, que inclouen els noms dels edificis i que permet diferenciar-les.

D'aquí tirem al carrer de Jacint Verdaguer, i després d'un mirador on podem veure el nucli inferior del Figaró i de les Escales de l'Àngelus, tenim en el número 77, Can Gallart (Carrer de Jacint Verdaguer, 77), reformat per Raspall l'any 1908. És un edifici aïllat, de la tipologia ciutat-jardí, que utilitza el desnivell del terreny per presentar diferents alçades al davant i al darrera. La façana del carrer consta de planta baixa i golfa, amb una torre amb coberta a dues vessants que sobrepassa lleugerament l'alçada del cos principal. Pel costat de ponent, en canvi, l'edifici s'enlaira tres pisos i les golfes, i configura un dinàmic joc de volums resultat de la planta amb forma de creu que té l'edifici.

Can Gallart també és coneguda com l'"Ave Maria" pel medalló circular de ceràmica -a la façana de migdia de la torre- que emmarca l'escena de la Mare de Déu i el Nen, amb l'esmentada inscripció just a sota. Aquest medalló és l'element protagonista d'un programa decoratiu molt homogeni i marcadament modernista, amb frisos de ceràmica formats per rajoles de dos tons de blau que destaquen damunt del substrat blanc dels murs i se sumen a les teules vidriades blaves que formen la coberta de la casa.

També es molt remarcable el treball de ferro forjat de la barana ornamental que culmina la torre, de les reixes de les finestres que queden arran de carrer i, molt especialment, del fanal que il·lumina la porta principal de la casa.

Després de Can Gallart, la casa següent és Can Mestre (carrer de Jacint Verdaguer, 79), un altra casa d'estiueig amb una torre mirador, de planta quadrada, decorada amb rajola verda als vèrtexs i boles del mateix material i color als angles. El 1919, el constructor Ramon Mestre i Domingo, fill del Morell i instal·lat a Barcelona, va comprar una torre a un indiano per ampliar-la i convertir-la en un original conjunt de set habitatges, tots exteriors. A l'edifici primitiu, format per semisòtan, planta baixa i pis, s'hi van afegir dues alçades més. L'encarregat de la reforma va ser el mestre d'obres Antoni Mestre i Rial, fill del promotor, que va concebre una intel·ligent distribució que atorgava a cada habitatge una entrada exclusiva i una parcel·la pròpia de jardí. Aquesta ampliació va permetre obrir un accés al carrer de Jacint Verdaguer, reservat a l'habitatge més extens i noble de l'edifici.

Amb aquesta singular configuració, Can Mestre va convertir-se en el paradigma de la doble personalitat que adquireixen la major part de les construccions d'aquesta zona del Figaró a causa del pronunciat pendent. Des del carrer, presenta una façana que predominen una horitzontalitat i uns volums massissos més propis del noucentisme que del modernisme, amb solament dos pisos: uns baixos que realment no ho són i unes golfes que prenen certa alçada al frontó central. Des de les escales de l'Àngelus, en canvi, Can Mestre sembla talment un castell i mostra la seva magnitud real, amb la torre al primer pla, que sobresurt de la façana de migdia i realça la verticalitat d'aquest sector de la casa.

Amb el temps, Ramon Mestre va acabant sent un prohom de la vila i fins i tot va organitzar i finançar la instal·lació d'aigua corrent al municipi.

Enfront, tenim el Portal de Can Gambús (carrer de Jacint Verdaguer, 80), una entrada monumental a la finca Gambús que va adquirir l'empresari i banquer barceloní Francesc de Paula Gambús i Rusca, que va ser director general de la Banca Arnús i de FECSA, i president de la Cambra de Comerç. El portal està format per dos trams simètrics d'escalinates que es troben davant de la reixa d'accés i d'una font neoclàssica coberta per una volta, ideal, per prendre-hi la fresca a l'estiu.

Els pilars que sostenen la reixa estan coronats per dues figures escultòriques al·lusives als jocs dels infants en temps de l'estiueig, un recurs dotat del realisme i l'humanisme característics del noucentisme. A l'esquerra, uns nens jugant amb el gos, i a la dreta, dues nenes llegint el llibre 'Al cel', obra pòstuma de mossèn Cinto Verdaguer, tal com es pot veure si un s'apropa, poeta a qui es va dedicar al carrer al s'obre l'esmentat portal.

Al final del carrer de Jacint Verdaguer, hi ha la Casa Espelta, de la qual també se n'encarregà Raspall, acabant-se el 1910, tal com consta en un medalló.

D'aquí, reculem sobre les nostres passes fins arribar a les Escales de l'Àngelus o de can Gambús. Dissenyades per l'arquitecte Amadeu Llopart i Vilalta i construïdes entre els anys 1928 i 1931, formaven part d'un projecte de connexió a peu entre l'estació de ferrocarril i la part alta de la població. Diuen que es va fer per connectar-lo amb la finca de can Gambús, per a les noies del poble que hi servien, i que havien de pujar a través d'un camí força feréstec.

La monumentalitat de les escales es veu reforçada per la pedra de granit utilitzada en la seva construcció, les pèrgoles de fusta tropical que cobreixen la major part del recorregut, i els jardins laterals.

Les escales baixen fins a la carretera de Ribes, però nosaltres seguim per l'esquerra, a mig descens, pel carrer de Sant Rafael, on trobem l'actual església parroquial de Sant Rafael, construïda durant els anys centrals del segle XIX per substituir l’antiga capella homònima del mas dels Figueró. La construcció del nou temple va respondre al creixement de població. L’edifici, originalment neoclàssic, fou rehabilitat després de la guerra civil de 1936-1939, durant la qual el temple va albergar refugiats.

Seguim camí avall, fins arribar al carrer Major, l'antiga via romana i camí ral del Congost, originari del segle III. Al llarg del camí va créixer el veïnat del Figaró entre els segles XVI i XVIII, i al final trobem el final del nostre recorregut històric: la Plaça Major, punt de contacte entre la part antiga del nucli urbà, representada pel carrer Major i el carrer de Vic que continua cap al nord, i els eixamples menestral i d'estiueig dels segles XIX i XX.

A l'angle sud-est, en una posició alçada respecte al pla de la plaça, s'aixeca el casal noucentista de Can Ventureta, dominat per una torre-mirador amb coberta a quatre vessants que sobresurt formant un ampli ràfec decorat amb ceràmica de motius vegetals.



Aquest passeig per Figaró-Montmany es pot combinar, el mateix o un altre dia, amb itineraris a peu com per exemple pels contraforts dels cingles de Bertí, passant pel sot del Bac, els Sots Feréstecs -protagonista de la novel·la homònima de Raimon Casellas, considerada la primera novel·la modernista- i Puiggraciós, o anar pels vessants del Montseny, remuntant la vall de Vallcàrquera i ascendir fins a Sant Cristòfor de Monteugues i els seus voltants.

Més informació i bibliografia en: Guia del modernisme d'estiueig al Vallès Oriental. Figaró-Montmany (Consell Comarcal del Vallès Oriental; Coordinació editorial: Ricard Regàs; Textos: Ricard Regàs i Àlex Blancafort) | Tríptic Modernisme d'estiueig a l'Ametlla del Vallès. Ruta Raspall (www.turismevalles.net)| Tríptic El modernisme d'estiueig al Vallès Oriental (Edició i producció: Institut d'Edicions, Diputació de Barcelona; Textos: Lluís Cuspinera i Carme Clusellas)