Caldes de Montbui. Circuit de l'aigua termal

Caldes de Montbui, en la comarca del Vallès Oriental, està associada ineludiblement a les aigües termals. En l'època romana es va fundar una estació termal, a finals del segle I a.C., sobre les deus d'aigua calenta que hi brollen. Les termes (del llatí thermae) eren edificis públics amb una funció higiènica i sanitària i constituïen un dels principals llocs de trobada a l'antiga Roma, on els ciutadans es reunien per esbargir-se i fer relacions socials. Al seu entorn es va anar desenvolupant un nucli urbà de considerable importància a causa del renom de les virtuts curatives de les aigües termals que, com demostren les inscripcions epigràfiques recuperades, afavoreixen l'atracció de forasters de Barcino (Barcelona), Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró) o Tarraco (Tarragona).

Caldes ostenta la categoria de municipium, des de com a mínim la primera meitat del segle II d.C. El territori dels voltants s'organitza en villae (cases de camp) des d'on s'estructuren i s'exploten els recursos de la terra, sent la producció de vi la principal activitat econòmica. La localització d'un mil·liari (columnes de pedra que es posaven a la vora de les calçades romanes per assenyalar les distàncies mil passus) en Can Vendrell fa evident que l'antic nucli romà de Caldes era un enllaç important dins la xarxa de vies secundàries de la zona, tant per facilitar l'accés al centre termal com per donar sortida als recursos econòmics cap a les principals vies de comunicació de la Catalunya romana.

Des de l'època medieval a Caldes hi ha tres possibilitats d'ús de l'aigua termal: els banys comuns, els banys privats i els banys de l'Hospital de Pobres de Santa Susanna. Els banys comuns (les antigues termes romanes), pràcticament mixtos, són explotats pel Consell del municipi que cobrava una reduïda taxa pel seu ús. A la vila existeixen, des del segle XIV, com a mínim dos establiments de banys privats adreçats a una clientela privilegiada, de la qual forma part la família reial. La primera notícia de l'Hospital data de l'any 1330, quan el rei Alfons el Benigne accedeix a la seva construcció. L'any 1386 el municipi compra una finca al costat dels banys comuns que es destina a l'hospital (l'actual museu Thermalia), i que es reforma l'any 1446. A mitjan del segle XVI, fa funcions de balneari amb serveis de bany gratuïts i de pagament.

Ja des del segle XVI els banys públics experimenten una forta devallada motivada per factors mèdics, religiosos, morals i polítics; els banys privats es mantenen però els comuns entren en regressió. L'any 1650 es clausuren i les piscines exteriors són soterrades i s'amplia així la plaça que es pavimenta amb un enllosat de pedra.

L'ús de l'aigua termal queda restringida als banys de l'hospital de pobres i als establiments privats, que augmenten en nombre en el darrer quart del segle XVII, amb noves cases de banys com Can Grau (Termes la Salut), Can Solà (actual Vila de Caldes) i ja en el segle XVIII amb les de Can Broquetas, Can Llobet (Termes Victòria) i Can Sagrera.

Amb el segle XIX s'entra en l'epoca daurada dels balnearis i en el procés de modernització i industrialització de la vila, que fins aleshores havia tingut un aspecte principalment agrícola. Així, apareix el concepte de balneari quan les antigues cases de bany es transformen en establiments que ofereixen allotjament i manutenció com a complement dels serveis terapèutics. Caldes era la vila termal més importany de Catalunya, i segurament d'Espanya, amb una oferta de vuit balenaris (Broquetas, Can Llobert, Forns, Solà, Can Garau, Alrich, Can Rius i Font) i dos hospitals, un de civil (el de Santa Susanna) i l'altre militar (l'antic Can Sagrera).

Per fer front al gran desenvolupament del fenomen balneari i viles termals que s'inicia en el darrer tram del segle XIX i que ha de continuar fins a l'esclat de la Guerra Civil, progressivament tots els establiments milloren les instal·lacions d'hidroteràpia. Però solament cinc balnearis fan canvis d'acord amb els nous plantejaments hotelers i mèdics (Garau, Rius, Remei, Broquetas i Victòria). A la primera meitat del segle XX s'experimenta un canvi en el lideratge dels establiments termals i els balnearis de Can Rius i Garau perden en importància en benefici del Broquetas i del Termes Victòria (antic Can Llobert), i als anys 20 desapareix l'Hospital Militar.

L'esclat de la Guerra Civil afecta la vida quotidinana dels balnearis. Tot i que no arriben banyistes, amb la mateixa afluència, els balnearis de més cabuda són utilitzats per hospitalitzar ferits i com a centres de cura, repòs i acollida de refugiats. Després de la Guerra, els balnearis de Caldes sofreixen una important devallada, i desapareixen els del Remei (antic Alrich) i Can Rius, però Caldes continua sent una destacada vila termal fins a l'actualitat.

Des del Museu Thermalia i l’Oficina de Turisme s’organitzen visites guiades i una d'elles és el conegut com el circuit de l'aigua termal, que ens porta a visitar les antigues Termes Romanes, la Font del Lleó, el menjador modernista de l'antic balneari de Can Rius, el safareig termal de la Portalera i dels malalts, i per últim, el Molí de l'Esclop (també es visita l’antiga Farmàcia Codina, modernista, si les circumstàncies del negoci ho permeten). Les entrades es poden adquirir, 10 minuts abans de l'hora, al mateix Museu Thermalia, situat en el nucli antic, en la Plaça de la Font del Lleó, i al costat mateix de les termes romanes.

L'edifici gòtic que acull el museu fou, des de l'època medieval i fins als anys 70, l'Hospital de Santa Susanna, que s'adequa com a hospital, posada i residència dels pobres. Aprofitava un antic hostal que fou comprat pel municipi amb la intenció d'instal·lar un lloc d'acollida a l'entrada de la vila, adossat a la capella romànica de Santa Susanna, just davant del portal d'accés a l'històric camí de Sentmenat.

Amb continuitat en l'activitat d'atenció sanitària al llarg dels segles, es coneix la seva funció de balneari medicinal fins al segle XVIII; tot seguit, i durant el passat segle, algunes de les dependències foren comprades pel Balneari Rius i s'entrà en un procés de disputa legal per la seva propietat i funcionalitat. Parcialment, funcionà com a hospital dels pobres fins a la fi de la Guerra Civil per passar, posteriorment, a ésser residència d'avis.

Durant els anys 80 l’edifici va ser completament rehabilitat mantenint de l’Antic Hospital, la façana, les arcades de l’entrada, tres banyeres del segle XVIII i l’encavallada del pis superior.

El Museu es configura com un centre temàtic a l’entorn de la cultura de l’aigua termal, presentant el patrimoni, la història, els personatges i les tradicions de Caldes, a partir de l’aigua que brolla de la terra a 76º C i que ha marcat els seus orígens i la seva personalitat. L'altre eix central del museu és l'art, i en les dues plantes superiors de l'edifici, es mostra l'obra de Manolo Hugué, pintor i escultor i gran amic de Pablo Picasso, que passà les dues últimes dècades de la seva vida a Caldes de Montbui per guarir diverses afeccions òssies. Alhora també s’hi poden veure obres de Picasso que permeten traçar un perfil de l’estreta relació entre aquest i la família de Manolo.

El conjunt termal romà de Caldes de Montbui es situa a l'entorn de la plaça del Font del Lleó, centre neuràlgic, encara avui, de la vila. Aquí es localitza la pràctica totalitat dels brolladors d'aigua termal del municipi i a l'entorn hi ha emplaçats els nombrossos balnearis moderns.

L'itinerari l'iniciem en la mateixa plaça, on resta soterrada sota les llambordes una gran piscina de les termes, i concretament en la Font del Lleó, que dóna nom a la plaça. És el brollador d'aigua termal més conegut de la vila, amb una aigua abundant i constant que surt a 74º C de temperatura, una de les més elevades d'Europa. Aquesta aigua té grans propietats minerològiques i contenen clor, sodi, liti, brom i iode, entre d'altres. L`aigua que surt va a parar als safareigs públics, construits al segle XIX i que avui encara estan en funcionament.

Aquí la guia ens explica l'origen de les aigües termals de Caldes de Montbui, així com el procés de formació de les aigües mineromedicinals que s'inicia amb la infiltració de l'aigua de pluja pels massissos de la Serralada Prelitoral i la plana del Vallés, diluint les sales minerals de les roques que conformen el subsòl d'aquesta zona. Quan aquestes aigües arriben a les zones de granit, entre 1.000 i 3.000 metres de profunditat, s’eleven de temperatura diluint els metalls pesants presents en aquest granit. Una vegada completat aquest procés, i un cop escalfada, l’aigua es carrega de sals minerals i ascendeix per les escletxes de la Falla del Vallès, sorgint de forma espontània a l’entorn de la Font del Lleó.

La Font del Lleó va ser construïda l'any 1581 i renovada l'any 1822, tot i les reformes, la gàrgola i la paret del fons s'han conservat al llarg del temps. L'aspecte actual data del 1927, quan Manuel Joaquim Raspall, la va restaurar, donant-li un aire noucentista: a la font s'hi accedeix per una escala de doble accés, limitada per una banda per grosses volutes i per l'altra per un muret que fa la funció de banc. Franquejant el brollador d'aigua, hi ha dues columnes de granit d'estil dòric que emmarquen la font, i que sostenen una mena de frontó amb l'escut de la vila de Caldes de Montbuí.

Coronant el monument i dominant tot el conjunt, s'hi troba un lleó de pedra, que va fer l'escultor Eusebi Arnau; però no és aquest lleó el que li dóna el nom a la font, sinó la figura del brollador. A cada banda es disposen unes volutes i uns gerros de pedra. Els fanals de forja que envolten la font són d'època modernista.

D'acord amb la Llei de Mines, les aigües termals actualment pertanyen als balnearis, però aquesta font és d'accés públic, ja que l'Ajuntament, com a propietària d'algun dels balnearis tancats, té accés a les aigües. Durant més de cinc-cents anys, ha estat el centre de la vida artesanal, industrial i quotidiana, ja que pastissers, ramaders, pagesos, pellaires, boters, cistellers, cuiners així com molts d’altres oficis, han usat aquesta aigua en la seva activitat diària: rentar roba i plats, posar els llegums en remull, cuinar, pelar les atmetlles... Així, diversos negocis familiars han aprofitat i aprofiten aquesta aigua termal per elaborar els seus productes de forma artesanal, com les ametlles remullades prèviament que fan servir en els seus carquinyolis, així com les pastes Sanmartí, fideuers des del 1700.

Tornem a creuar la plaça, per entrar dins de les Termes Romanes, les més ben conservades de la Península Ibèrica (protegides per un vidre transparent, només es pot accedir a elles a través de la visita guiada, i tota la part exterior que es veu, es fruit de la restauració de l'època on es reconstruia intentant imitar l'estil original). El que es conserva és només una petita part del gran conjunt termal que hi havia en temps dels romans.

Actualment a les Termes Romanes hi podem veure, per una banda, una piscina rectangular d’uns dotze metres de costat llarg, amb cinc graons arrebossats amb una capa d'argamassa, en forma de graderia pels quatre costats, que encara conserva les entrades i sortides d’aigua originals. Es tractava d’un caldarium (piscina d’aigua calenta).

I per altra banda, dues petites piscines en forma d’exedres semicirculars que probablement s’usarien per fer banys individuals de diversa natura.




La piscina rectangular té un paviment, conegut com a opus signinum, fet de picadís de pedra i terrissa barrejat amb calç. Està envoltada per una galeria perimetral amb arcs de mig punt que l'obren cap a la piscina i coberta amb una volta, conservada en part, construïda en opus caementicium.

Aquesta piscina va estar en ús fins al segle XIV i, més tard, ja durant el segle XVII, va ser recuperada com a graner municipal. Damunt les termes, s’hi va construir l’antic ajuntament, enderrocat l’any 1956. Aleshores es van restaurar i es van obrir al públic el 9 de juny de 1957. La intervenció consistí a refer la volta que cobreix la piscina (només se'n conservava l'arrencada de l'original) i les arcades que conformen la galeria sud. Així mateix, es va dissenyar el conjunt d'arcades adjacents a la plaça, a fi de donar-li un caire monumental.

De l'ala nord de la galeria es conserva la paret de tancament, així com les quatre arcades que s'obren a la piscina, fetes amb carreus de pedra sorrenca roja, molt deteriorada. La galeria est conserva les dues arcades adjacents a la piscina, així com l'arrencada del mur de tanca, en el qual s'obren dues fornícules amb un banc seguit, que podrien haver servit de vestidor o bé per prendre banys de vapor, en el supòsit que la piscina correspongués efectivament al caldarium. La galeria sud fou totalment refeta en la restauració esmentada, i la de ponent no es conserva.

Aquest complex s'estenia, com a mínim, per l'Antic Hospital, gran part dels balnearis Rius i Broquetas i l'actual plaça de la Font del Lleó, on es creu que hi havia una gran piscina. De les restes localitzades en el subsòl dels edificis annexes a la plaça destaquen les del Balneari Broquetas, on han aparegut les restes d'una sala per a banys de vapor, les de l'Antic Hospital, sis piscines i diverses canalitzacions de diverses èpoques, i dues piscines en la Capella de Santa Susanna.

Planta del conjunt visitable de la plaça de la Font del Lleó en relació a una reconstrucció hipotètica de la piscina localitzada al mig de la plaça

Entre l'Antic Hospital i les Termes Romanes, hi ha un passadís amb una volta, en la qual s'han recuperat els motius esgrafiats, que dóna accés a l'actual plaça de Can Rius, dins de l'antic espai que formava part del balneari Rius. El balneari es troba dins l'entorn natural que ofereixen la riera i el Parc de Can Rius. Data del segle XVI, moment en què era propietat de Joan Destorrent. Al llarg dels segles, el balneari passà per les mans de diferents famílies catalanes: els Bou, els Rius i finalment, els de Sans. Amb tot, va ser el cognom Rius el que va quedar com a nom del centre termal.

El segle XIX va ser l'època de màxima esplendor d'aquests recintes i els propietaris de Can Rius en van reformar les instal·lacions per oferir tractaments terapèutics adequats. Es van construir amplis menjadors, salons de reunions, oratoris, ascensors, jardins i galeries a l'aire lliure, així com cavallerisses i cotxers. El 1870 van comprar una vinya de l'altre cantó de la riera i van fer-hi un jardí, comunicat amb un pont que s'ha conservat fins avui dia. Des d'aquest jardí, avui Parc de Can Rius, s'inicia alguna de les nombrosses rutes de senderisme que ofereix la vila calderina.

Durant la primera meitat del segle XX els balnearis travessen una època de declivi; per al Balneari Rius suposa la fi del seus dies com a centre termal i passa a mans d'una comunitat religiosa. L'any 2003, l'Ajuntament de Caldes adquireix el balneari i reforma part de l'antic espai termal.

Una d'aquestes reformes s'han fet sobre l'antic menjador, projectat l'any 1893 per Enric Sagnier i Villavecchia, i de les cuines. La reforma s'ha fet respectant l'esperit noucentista, retornant als salons del balneari la bellesa que oferien en la seva època d'esplendor, en la qual estava considerat com un dels centres termals més prestigiosos d'Europa.

S'ha recuperat els relleus i les pintures que hi ha al sostre i a les parets de la sala principal per tal que tornés a tenir la mateixa imatge que en els seus origens. A la sala polivalent del soterrani, s'han col·locat els mosaics que s'han pogut recuperar del balneari.

L'antic menjador s'obre a la riera de Caldes a través de la Galeria dels Vitralls, que permet tenir una visió del pont i el jardí que van obrir a l'altre costat de la riera. Molt colorista, originalment, no era així i no en tenia de colors.

Després de mig segle tancat, aquestes antigues sales han obert de nou les portes com a equipament municipal, passant a anomenar-se Espai Can Rius, i ficant-les a disposició de la ciutadania i de les institucions públiques i privades.



Provinent de la Font del Lleó, trobem al costat de la riera, el Safareig de la Portalera, que va canviar el seu emplaçament inicial a finals del segle XIX, des del carrer de Santa Susanna a l'actual carrer de la Muralla, per la molèstia que causava en el veïnat el soroll que feien les bugaderes. El nom de Portalera es deu al fet que l'emplaçament original era a prop d'un dels quatre portals d'entrada de la muralla medieval que rodejava el nucli de Caldes, i que es trobava molt a prop d'on ara hi ha el museu Thermalia.

Els safareigs públics van ser un rentable avenç en la feixuga feina de rentar la roba, fins que va arribar l'aigua corrent a les cases i, sobretot, fins que als anys cinquanta es va popularitzar la rentadora mecànica. Tot i això, el costum d'anar als safareigs es va mantenir fins a la dècada dels setanta. Actualment, a Caldes de Montbui, els safareigs continuen en funcionament i encara hi ha persones que els utilitzen, i és que s'emplenen amb aigua termal que afavoreix, en gran mesura, el rentat de la roba, perquè la deixa molt més neta, blanca i suau.

Eren molt concurreguts, fins al punt que durant algunes hores del dia no hi havia lloc per a tothom i l'horari d'obertura era des de les cinc del matí fins a les quatre de la tarda. L'encarregat, un empleat municipal, obria el portal d'accés a la matinada i, a la tarda, una vegada els safareigs s'havien tancat al públic, s'ocupava de buidar-los i netejar-los per tal que durant la nit es tornessin a omplir. Cent anys després, aquestes tasques  encara perduren i es buida i es neteja diàriment. A la Portalera es pot entrar lliurement els matins de dilluns a dissabte o amb les visites turístiques guiades els diumenges al matí.

L'accés principal és a través d'una porta emmarcada per unes pilastres que aguanten un frontó semicircular. El mur que l'envolta guanya alçada i emmarca la porta i el frontó amb una altra espècie de frontó que ajuda a emfatitzar l'entrada. Dins d'aquest hi ha un esgrafiat d'un escut de Caldes i les paraules "Lavadero Público".

Com la majoria dels safareigs, la Portalera té forma rectangular amb coberta, Una estructura senzilla, ja que la funcionalitat i l'economia eren les premisses bàsiques d'aquestes obres civils. El safareig de la Portalera s'emplena diàriament amb aigua de la Font del Lleó, on l'aigua brolla, com hem dit anteriorment, a una temperatura de 74ºC, però de camí cap al safareig es va refredant progressivament.

Al safareig més petit, que serveix per esbandir, té una temperatura de 62ºC, mentre que al safareig on es renta la roba, baixa fins a 50ºC.

Seguint el passeig de la riera, per anar cap al molí de l'Esclop, es passa pel costat de l'antic safareig dels calciners, un dels sis safareigs d'aigua termal que es van construir a final del segle XIX. El nom del safareig es deu a la gent que hi anava a rentar la roba dels malalts que, per evitar contagis s'havia de rentar a part, i hi posava calç per desinfectar-la.


Arribem finalment al Molí de l'Esclop, tocant la muralla medieval. Entre els anys 1341 i 1564 s’anomena molí del Peu de la Torre; del 1551 al 1631, molí de la Vila i des del 1730, com que el moliner també era escloper, molí de l’Esclop, nom que ha perdurat fins a l’actualitat.

El molí era una edificació de 105 m2, de 4 plantes, adossada a la casa del moliner, que va moldre fins a principis de segle XX. Després va servir de cau de jocs per a la mainada de la plaça i dels barris de la Piqueta i de les Sargantanes.

En el molí veiem la sala de moles amb el carcabà, la caixa d'escala que dóna accés a la zona de treball o emmagatzematge, les corts per als animals i el pati exterior, i a la part superior, el traçat de la bassa i el rec que portava l'aigua al molí.

El molí de l'Esclop formava part d'una xarxa de cinc molins situats al llarg de la riera de Caldes connectats pel rec Molinar i documentats des del segle XII. Cap dels elements que s'observen en l'actual conjunt corresponen a aquesta època, ja que al llarg dels anys s'hi van fer moltes remodelacions.


De tornada al punt d'arrancada del circuit, passem pel portal i capella de Santa Susanna (antiga copatrona de la vila, juntament amb la Santa Majestat). En el segle I d.C. aquesta zona pertanyia al conjunt termal romà i es troben dues piscines quadrangulars de dimensions reduïdes. En el segle IV d.C. es va disminuir l'espai destinat a les termes i es va convertir la zona en necròpolis.

El carrer de Santa Susanna, que dóna accés a la capella del mateix nom, és un dels més antics de la població, documentat des de l'any 1202. La capella està integrada en un conjunt d'edificacions més modern que formava l'antic hospital, i que en modificaren l'estructura inicial. A l'antic balneari Rius hi havia un balcó que permetia seguir la missa que es feia a la capella.


Visites: Dissabtes, diumenges i festius a les 12 h. Dissabtes a les 17h (de maig a setembre a les 18h). El primer i tercer diumenge de mes el circuit termal no es realitza | Preu: 2,80€ | Durada: 90m | web: www.visiteucaldes.cat