La Vall de Boí. Sant Joan de Boí

Aigua amunt de la Noguera de Tor, emplaçats gairebé simètricament a banda i banda del riu, es troben els pobles d’Erill la Vall i de Boí, a l’esquerra. Boí situat sobre el riu de Sant Martí, prop de la seva confluència amb la Noguera, i l’antic camí a Cabdella.

Boí va ser el nucli de població més important de la vall, així com el seu castell, i també el seu centre polític. El poble de Boí apareix documentat l'any 1064, quan els comtes del Pallars Sobirà va vendre els llocs i les esglésies als del Pallars Jussà. La població estava vora l’església i el lloc rocós es conegut encara pel nom del Castell, bé que no en restin vestigis. La població era emmurallada; en resten encara panys de muralla, una torre rectangular i un portal d’accés, amb arc de mig punt i apuntada la volta interior.

L’església parroquial de Sant Joan de Boí, dedicada a Sant Joan Baptista, és probablement una de les més antigues de la vall, construïda a mitjans del segle XI, en un moment de gran activitat a la vall en què també s'estava treballant a Santa Eulàlia d'Erill-la-vall i a Sant Climent i Santa Maria de Taüll. L'edifici actual és pràcticament igual a l'original: una nau central separada de les dues laterals per dues columnes i un pilar, amb la capçalera formada per tres absis semicirculars. La coberta era de fusta, i l'entrada es feia per la porta de la façana nord.

Alterada al llarg dels segles, ha recuperat la serva aparença original després d'importants estudis i treballs de restauració. Entre els segles XVI i XIX, el temple va canviar extraordinàriament el seu aspecte. La senzilla coberta de fusta era ocultada per voltes de rajola, es van compartimentar les naus laterals construint capelles, i es va obrir una nova porta a la façana oest i el porxo va ser aterrat per ampliar el cementiri. Dels tres absis originals només en queden dos (les corresponents a les naus laterals), ja que el central es va enderrocar.

Al mur sud, s'adossà el campanar, de planta quadrada, similar als de la resta de la vall de Boí, típicament d'estil llombard. Probablement es va incorporar en el segle XII. Del campanar original es conserven els dos nivells més baixos, la resta és una reconstrucció posterior al segle XIII.





L’interior de l’església és il·luminat per finestres petites situades en els murs. Les naus estan separades per quatre arcades de mig punt que recolzen en pilars, alguns de secció circular i d’altres quadrangulars, que s'han d'imaginar pintada de cap a peus en el seu origen. La coberta és de pissarra sobre fusta.

Els murs interiors de l'església estaven decorats amb pintures murals, datades dins el segle XI, que van ser arrancades en diverses fases i conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Enguixats i retaules amagaven pràcticament tota la decoració pictòrica del temple, fins que es van redescobrir durant el segle XX.

Joglars, acròbates, sants lapidats, esguerrats o animals terrorífics són alguns dels protagonistes de les pintures de Sant Joan de Boí, sens dubte la característica més rellevant de l’església. Un conjunt iconogràfic ric poc representat en pintura mural i que s'aparta dels altres conjunts pictòrics de la Vall de Boí, í també, en alguns casos, inèdit a Europa que decorava tant l'interior com l’exterior del temple.

Actualment, a l'església es poden contemplar rèpliques d’aquestes pintures. Vora la porta hi ha una escena ornamental amb la figura d’un camell; una altra conté, dins de quadrícules, els animals d’un bestiari; en una altra composició hi ha, contraposades, representacions del Paradís i de l’Infern.

Una de les escenes més cèlebres és la lapidació de sant Esteve, d’un gran dramatisme, que probablement formava part d'un cicle dedicat a diversos sants que no s'ha conservat: tres personatges de perfil apedreguen el sant, i aquest de genolls i sagnant per les ferides, dirigeix l'atenció de l'espectador cap a la cantonada superior dreta, on apareix la mà de Déu beneint-lo amb un raig de llum. Darrere el cap del sant hi ha la inscripció “Teodopoc”, és a dir, Teodor en grec, de la qual s’ha dit, sense que es pugui verificar, que es podria tractar del nom del pintor.

Una escena de joglaria, una insòlita referència festiva pel seu caràcter no religiós, mostra un músic tocant el psalteri, un equilibrista penjat cap per avall que afaga espases amb la boca i un malabarista de boles i ganivets. Per alguns historiadors, aquesta escena podria reflectir la festa de consagració de l'església.

En els arcs també es va identificar la representació de diversos animals, reals i fantàstics. Aquests conjunts d’imatges, representats sovints en capitells, llibres o, com aquí, en la pintura mural, tenien una finalitat moralitzant, ja que cada animal era el símbol d’un comportament positiu o negatiu. La principal font d'informació erne els llibres anomenats bestiaris, que recollien notícies dels animals coneguts (reals o fantàstics) amb descripcions de les seves característiques físiques i la interpretació moralitzant dels seus hàbits i costums.

Completen les pintures un grup d'animals fantàstics -destaca un gran monstre amb cos negre i set caps amb banyes relatiu a l’apocalipsi- i la figura de l'home esguerrat amb una pròtesi a la cama esquerra i tapant-se el sexe. Una anomalia física o un gest dubtós, freqüent en la iconografia romànica, representava també un defecte moral.

Des de la restauració de l’any 2000 es pot admirar la reproducció de les pintures exteriors en el pòrtic de l'església, un gran cercle sostingut per quatre àngels. A cada cantonada el sol i la lluna i, a l'esquerra, un evangelista o profeta que sosté un llibre a les mans.




Anar a: El conjunt romànic de la Vall de Boí | Sant Climent de Taüll | Santa Maria de Taüll | Santa Eulàlia d'Erill-la-Vall | Sant Feliu de Barruera | Nativitat de Durro | Santa Maria de Cardet | Assumpció de Cóll | Capella de Sant Quirc de Durro