El tren va permetre descobrir el poble i la seva rodalia a la nova classe social que havia sorgit arran de la industrialització del país: la burgesia. Les estades estivals d’aquesta classe social al poble, sovint resident a Barcelona, van donar lloc al fenomen de l’estiueig. La relativa proximitat amb Barcelona; un clima sec, fresc i airejat; la reputació d’uns aires sans per combatre problemes respiratoris i asmàtics; el prestigi d’unes aigües calcàries que afloraven en pous i fonts; un paisatge esmaltat amb frondoses vinyes i boscos de pi i alzina -òptims per a la caça-, així com unes magnífiques vistes a les roques de Montserrat, s’erigien com a reclams per un poble que es volia obrir cara enfora.
Durant els mesos d’estiu, amb dues dates clau entremig, la Festa Major -per Sant Jaume- i el Ball de la Garlanda -el 21 d’agost-, el poble s’omplia de vida i ambient gràcies a la colònia d’estiuejants, els quals es distreien amb diverses activitats.
Una de les propostes més paradigmàtiques eren els passejos a les vinyes i fonts de la rodalia on celebraven berenars i descansos. Les que tenien més reputació eren la font de l’Ocata, la de l’Aureli i la de Can Flaquer. També es feien caminades fins a paratges del terme com els Pibens de Can Mata, el torrent del Duc, amb l’inconfusible campanar, o el Salt del Sena.
La caça també va esdevenir una pràctica ben estesa entre els estiuejants que, aprofitant entorns com aquest, gaudien de jornades de cacera on es proveïen de perdius, llebres i conills. Activitats com fer i anar a teatre, prendre els bafs, cantar al cor, jugar al criquet i celebrar festes i revetlles amenitzades amb pianos de manubri i gramoles es van convertir en les activitats estel·lars dels estiuejants.
Dos emblemàtics locals van substituir els mítics envelats de festa i els petits cafès de poble. L’esquerra progressista republicana va aixecar, el 1921, la Cooperativa Agrícola; la dreta conservadora i catalanista el Casal Català, l’any 1926. Dos esplèndids locals on encabir l’activitat cultural i d’oci del poble.
Amb l’arribada de les primeres famílies burgeses de Barcelona, el municipi es vol presentar dignament davant d’aquesta prometedora i emergent classe social. Per fer-ho, l’Ajuntament impulsa tres obres d’envergadura: El recinte del Comú, de 1903, que incorporava una font, un passeig i safareigs públics. El passeig de l’Estació, una carretera oberta, el 1904, que comunicava el nucli amb Piera sota l’ombra d’un centenar de plataners; i el passeig de Sant Antoni, un carrer arbrat d’acàcies i proveït de bancs de pedra per ensenyorir una via amb edificis notables, el 1911.
Sembla que l’arribada d’estiuejants aliens al poble -com els sericicultors Ponsa o els indians Roviralta- i el retorn enriquit per part d’alguns autòctons -com els ebenistes Cucurella- va generar un efecte crida. De nou arriben els agents immobiliaris Solanas; d’industrials tèxtils: els Estradé i els Piferrer; els xocolaters Finet i els impressors Casamajó. D’arrels locals retornen els germans Pons, uns comerciants de vi a l’Uruguai, i els Orriols, uns empresaris enriquits a Cuba.
Els potentats autòctons no van restar aliens a l’onada modernista. El 1903, els hisendats Pujol van construir una nova galeria a Can Cucurella i, el 1921, els propietaris Vallès de Can Valls van remodelar la seva secular masia.
Amb els estiuejants també va arribar el flamant modernisme, que va calar amb relativa intensitat. En alguna ocasió les famílies estiuejants portaven el mateix arquitecte que havia fet les seves cases a la ciutat d’origen. El cas més palmari és el de Josep Domènech i Mansana, arquitecte personal d’Enric Cucurella, al qual va encarregar la construcció de Cal Maristany, el 1911, i el va proposar a l’Ajuntament per a la construcció de la façana i el rellotge de la Casa Consistorial i per a les escoles de Can Gras. Gràcies a un estil que agradava als veïns, se li va encomanar la construcció dels pisos modernistes de Pau Pons, el 1914, i vers 1916, les Escoles Nacionals i la remunta de la Torre del Sr. Enric.
Amb l’avenç del noucentisme, Josep Goday Casals agafarà el relleu com a arquitecte de referència. Convertit en el nou arquitecte personal de Cucurella, se li va encarregar la construcció del conjunt monumental més ambiciós dels Hostalets: el Casal Català, aixecat entre 1924 i 1926. Complex on intervingué l’esgrafiador noucentista Ferran Serra Sala, que també deixà la seva empremta a Casa Cucurella, l’Escorxador i Cal Xic Carboner.
L’arquitecte Josep Bori Gensana també va deixar la seva empremta al poble, en la desapareguda Cooperativa, aixecada entre 1919 i 1921 tot seguint un estil eclèctic amb reminiscències modernistes.
[Podem resseguir la petjada modernista i noucentista als Hostalets de Pierola aparcant el cotxe a prop del centre, pels voltants del carrer Major. Pujant per aquest carrer, passem per davant de Cal Ponsa, que conserva l'interior modernista, i arribem a la preciosa façana de la Torre Solanas. En cada punt d'interès podem conèixer tant la història de l'edifici com una petita biografia dels seus propietaris, a través de diversos plafons informatius.]
Enamorats de Montserrat, la van coronar amb un terrat-mirador al quart pis, cosa que la va convertir en la casa més alta del nucli i en parallamps del poble. Per darrere, connecta amb un pati-jardí a través d'un pas, on hi ha un molí d'aigua, un pou decorat amb trencadís i un safareig, conjunt igualment modernista obrat el 1912 pel mecenes Oleguer Ponsa.
La Torre Solanas (C/ Major, 50) va ser batejada inicialment com a Vil·la Rosa, en al·lusió a Rosa Ventura Munné, l'esposa de l'agent immobiliari barceloní Joan Solanas Manonelles que va fer construir el 1911 aquesta torre modernista, envoltada per un extens jardí, al capdavall del carrer Major. Els Solanas Ventura, establerts al Passeig de Gràcia de Barcelona, es van emparentar amb els Martí Ribó, una destacable nissaga de juristes i constructors barcelonins, gràcies a un doble matrimoni. Tot i només tenir una filla, Mercè, la família es va afiliar una neboda, Rosa Solanas Pujol. Les noies es van casar, respectivament, amb els germans Enric i Josep Maria Martí Ribó.
El xalet compta amb un terrat ubicat al darrer pis per contemplar Montserrat. La silueta de l'edifici destacava pel coronament de merlets que donaven un aire senyorial a la casa, tot evocant la silueta d'un castell. Durant els estius, la torre s'omplia de via a l'espera d'uns mesos frescos i airejats que la xafogor de la ciutat no permetia. Avui la finca pertany a la família Llopart.
[Si seguim per la ronda de Ponent, de seguida arribem a Can Valls, construïda fa més de 800 anys i habitada per la família Valls des de 1432.]
Can Valls (Paisatge Verdaguer, 71) és un mas, els orígens dels quals es remunta a l'Edat Mitjana. De fet, és la casa més antiga del poble; el 1310 ja existia i es coneixia amb el nom de Mas Alemanys i l'habitava una família amb aquest cognom. Posteriorment, els Alemanys es van emparentar amb els Sils, i el 1432 van vendre'l a l'Antoni Valls, teixidor de lli de Piera. El cognom Valls va perdurar a la casa pairal fins que el 1821, Maria Valls Fosssalba, la pubilla, va contraure matrimoni amb Isidre Vallès Solà, fet que va extingir el cognom de la nissaga, però que va perdurar en el nom de la masia.
La part més antiga del mas s'ubica a la part posterior del conjunt pairal, on apareix una cantonera de carreus. Probablement, aprofitant la bonança dels segles XVII-XVIII, la casa es va ampliar i va adquirir el volum actual tot dotant-se de sales distribuïdores pròpies del mas català.
Entre 1750 i 1780, una etapa marcada per l'impuls de la vinya, Can Valls va acensar més d'una cinquantena de parcel·les de la seva finca a pagesos rabassaires per l'edificació de cases, operació que va contribuir a configurar el poble dels Hostalets de Pierola.
El 1921, com a mostra de la puixança i solera de la casa, l'hereu Joan Vallès Llopart va impulsar una gran reforma del mas, probablement projectada per Domènech i Mansana. Sota unes línies clàssiques s'hi van introduir curosament elements de caire modernista, com testimonieja l'ús de trencadís, maó i ceràmica vidriada a la façana i al baluard.
[Seguim pel carrer Jacint Verdaguer, on darrere del temple parroquial de Sant Pere s'aplega un petit barri format per una desena de cases construïdes durant el primer terç del segle XX, arrenglades al llarg d'aquest carrer, on destaca Cal Finet, Cal Pàtria, els Pisos del Batista i Ca l'Esplugas.]
Entre 1913 i 1916 el mestre d'obres Miquel Casals Isart 'Batista', constructor de la gran majoria d'edificis modernistes del poble, va aixecar un parell de cases per llogar tot ornamentat el balcó amb rajoles seguint l'estil del moment.
El 1915, Teresa Valls Pujol i el seu espòs Joan Parcerisas Càlix, van voler posar al dia casa seva: Cal Pàtria. Per fer-ho, van incorporar motllures a les obertures i una peculiar barana al balcó corredor formada per papallones i flors de fosa, de clara inspiració modernista. Parcerisas, secretari minicipal i músic aficionat, va ser l'autor de 'Els Caçadors', un valset que relata una jornada de cacera local i que va gaudir d'un cert ressó a principis del segle XX.
Anys més tard, el 1932, la mateixa Teresa Valls, va impulsar la construcció, dins del seu pati, d'un edifici de dos pisos per llogar. Els primers inquilins van ser els estiuejants Esplugas, una família d'empresaris barcelonins que es dedicaven a l'elaboració de xarops i orxates que es distribuïen en restaurants i cafès de l'època. Ubicats a la Creucoberta de Sants, se'ls coneixia com a Jarabes y Horchatas Viuda Esplugas. Emmarcada dins d'un noucentisme popular, la casa destaca per les sis arcades de la façana de llevant.
[Tombem pel carrer de l'Església, on a més a més de la mateixa església, trobem diversos edificis amb elements noucentistes i modernistes.]
L'església parroquial de Sant Pere dels Hostalets va iniciar la seva construcció a finals del segle XIX, ocupant el lloc de la capella del Roser, construïda el 1852, una esglesiola que disposava de la parroquialitat des del 1868, en detriment de Sant Pere de Pierola que l'havia ostentat des de l'època medieval. A partir del 1931 s'hi realitzaren més obres que van culminar l'any 1952 amb la benedicció del campanar, una torre de planta quadrangular construït amb maó vist. D'estil historiocista, l'església té una porxada i una façana neoromàniques.
El 1956, l'arquitecte César Martinell va elaborar el projecte de decoració del presbiteri de l'església. Les pintures són d'Antoni Català, del 1958.
Cal Piferrer (C/ Església, 40), o Cal Tió, era la casa d'uns estiuejants aristòcrates. L'any 1924 els esposos Paulí Piferrer i Amanda Campmany van reconstruir, amb cert aire noucentista, aquesta casa de 1904. Originaris del Maresme, els Campmany eren uns industrials emparentats amb la noble nissaga dels Feliu de la Penya. Atrets per Montserrat, es van fer pintar un mural de les roques a la sala de música, on hi organitzaven actes musicals.
La casa destaca per les finestres ovalades que donen llum a l'elegant llanterna que estructura tot l'edifici i la cornisa de maó vist amb àguiles que semblen evocar les aux fènixs de la Renaixença Catalana. Va ser una escola de nens entre 1915 i 1918, seu de la CNT arran de la confiscació el 1936 i seu de Falange Española durant la postguerra. Adquirida pels Tió cap a 1948 i restaurada a fons vers el 1950, tot desdibuixant els elements modernistes, avui perdura a mans dels seus descendents.
La casa de Cal Xic Carboner (C/ Església, 10) va ser adquirida pels carboners Orriols vers 1910. L'any 1931, gràcies a l'èxit assolit a Cuba amb una ferreteria, manen refer i esgrafiar la façana, dins del corrent del noucentisme, a l'artista Ferran Serra Sala.
No era d'estranyar que, amb el creixement que havia patit la barriada, que superava els 700 habitants, l'Ajuntament es traslladés. No obstant, sembla ser que fins el 1886 no es va produir el trasllat oficial, habilitant dues casetes al carrer de la Capella com a Casa Consistorial.
El 1916, per tal d'ensenyorir l'edifici, es va renovar la façana amb un projecte modernista projectat per Domènech i Mansana, arquitecte proposat per Enric Cucurella. Es va coronar l'edifici amb una torratxa de forja que alberga un rellotge-campana, el qual marca el temps, hora a hora, a tots els vilatans. Enric Cucurella va promoure una subscripció popular per finançar el rellotge, que va costar 1.200 pessetes, i va animar a estiuejants i veïns a contribuir-hi, al·legant que tot bon poble havia de tenir un rellotge públic. Va ser la seu consistorial des del segle XIX fins al 1983, any en què es va traslladar a la Torre del Sr. Enric, fins al 2009.
[Tornem al carrer Major i amb la confluència amb el carrer Isidre Vallès, trobem de seguida la Casa Cucurella que destaca pels seus esgrafiats així com un dels centres neuràlgics culturals del poble, el Casal Català.]
La Casa Cucurella (C/ Isidre Vallès, 28) és un edifici noucentista senyorial projectat per Josep Goday Casals per encàrrec d'Enric Cucurella i que passà a mans de la seva filla petita. A la façana destaca el magnífic ràfec de fusta i el sòcol de pedra amb elements de terra cuita, però l'element més significatiu són els esgrafiats, obra de Ferran Serra Sala i que daten del 1933.
Al costat, mateix, el Casal Català (C/ Isidre Vallès, 30) que va obrir les seves portes al públic durant la Festa Major de 1926 amb un gran ball de gala per a l'ocasió. Les obres havien començat el 1924 després que una tempesta fes suspendre l'obra teatral d'Àngel Guimerà, Terra Baixa, que es realitzava a l'envelat de la Placeta. L'estrepitós final de la funció va fer reunir als quatre prohoms del moment l'endemà mateix. Mentre feien el vermut, Orriols, Vallès, Subirats i Cucurella, liderats per aquest últim, van decidir impulsar la construcció d'un conjunt recreatiu.
L'edifici albergaria la Unió Regionalista Hostaletense, una entitat local de caire conservador i regionalista, vinculada a la Lliga Regionalista, que des del segle XIX tenia la seu a Cal Batista. Les entitats d'esquerres tenien la seu a la Cooperativa Agrícola, competència directa del Casal fins al 1939.
L'edifici va ser projectat per l'arquitecte personal de Cucurella, Josep Goday Casals, deixeble de Puig i Cadafalch. De la il·luminació se n'ocupà l'enginyer luminotècnic Carles Bohigas. De dimensions monumentals, és d'estil noucentista atès que recupera els traços propis dels clàssics grecoromans com la simetria, l'ús de columnes, frontons, capitells, elements al·legòrics a Grècia i Roma, amb un clar enfocament a l'entorn mediterrani i català, com demostren l'hereu i la pubilla del billar i les quatre barres.
Té una estructura tripartida: una gran Sala-Teatre, capaç d'albergar centenars de persones, amb funcions diverses, concerts, ball, teatre i cinema; un Saló-Cafè, destinat a bar i a espai de conversa, joc i lectura dels socis, que dóna accés a una terrassa, on van ser plantats sis til·lers procedents d'Holanda -dos dels quals sobreviuen-; i un Saló-Billar, habilitat per aquest joc de taula. Al primer pis hi havia la casa dels cafeters.
El Casal ha acollit els grups de referència del país al llarg de la seva història. Si durant els anys 30 va acollir als introductors del jazz al país (The Nightingale Boys, després Orquestra Triunfal), més recentment l'Elèctrica Dharma, la Salseta del Poble Sec, els Comediants o els Amics de les Arts, entre d'altres.
Els esgrafiats de la façana també els va fer Ferran Serra Sala. Conegut també com a Ferdinandus Serra, està considerat com el millor esgrafiador català del segle XX, i de la seva obra, entre altres, destaca la restauració que va fer dels esgrafiats de la casa del gremi de Velers a la Via Laietana de Barcelona i la reconstrucció dels models escultòrics de la Casa dels Canonges. Confegí i restaurà nombrosos esgrafiats i rellotges de sol arreu de Catalunya: en sobresurten les obres pròpies a Piera (can Sastre, 1941), Martorell (casa de la vila), Vilanova i la Geltrú (can Salvador), Barcelona (interior de la casa Cambó), Valls (jutjat), etc. També conreà el fresc. El seu estil participa indiscutiblement del Noucentisme i es basa en la tradició catalana de l’esgrafiat setcentista.
[Tocant al Casal, seguint pel carrer Mestre Lladós trobem la Torre del Sr. Enric i Cal Maristany, dues cases encarregades per Enric Cucurella, per a ell mateix i per al seu germà Joan.]
La torre del Sr. Enric (C/ Mestre Lladós, 1) és un notable xalet modernista erigida el 1903 en planta baixa per l'empresari ebenista Enric Cucurella Vidal. Entre 1914 i 1918 s'hi va aixecar un pis i una notable torre projectats per Domènech i Mansana.
Moltes de les mansions modernistes aixecades a Catalunya van ser impulsades per 'americanos' després del retorn dels seus afortunats viatges, però en el cas d'Enric Cucurella parlem d'un 'africano'. Nascut el 1867 als Hostalets, a Cal Fuster nou, una casa amb llarga tradició fustera va emigrar a Barcelona amb el seu germà Pere i vam muntar una fusteria al Raval que va adquirir una gran volada gràcies al disseny d'unes fustes que agradaven per a la construcció de les grans cases de l'Eixample i edificis públics. La fortuna dels Cucurella es va ampliar amb els negocis immobiliaris a Melilla i al Marroc. Aquell jove i humil fuster, convertit en dissenyador visionari i astut empresari, ben aviat entrà a formar part de l'alt burgesia barcelonina.
Així, l'any 1903 es va fer construir una torreta baixa per passar els estius al seu poble natal, motivat pel fet que la seva esposa, també dels Hostalets, no s'habituava al tràfec de la ciutat. D'aquesta manera, el Sr. Enric va dedicar la torre a la seva muller: 'Villa Maria', amb qui s'havia casat el 1890. Es tractava d'un xalet d'estil marcadament modernista envoltat d'un jardí amb un cedre, avui centenari, i una ocellera. Maria Parcerisas Càlix morí al poc temps.
Amb quasi 50 anys, vidu i sense fills, Enric Cucurella va decidir refer la seva vida. El 1913 es casà amb la jove Asunción Bordetas Gallardo, amb qui tingué tres fills. Al mateix temps estrenà una imponent casa modernista a l'Eixample -que la podem trobar en el carrer Villarroel número 62-, projectada pel seu arquitecte Josep Domènech i Mansana, a qui també encarregà l'engrandiment de la torre entre 1914 i 1918. L'ampliació, consistent en proveir la casa d'un pis, un terrat amb merlets de fortalesa i un mirador, va ennoblir l'edifici, convertint-lo en un dels emblemes de la burgesia al poble i segell de poder dels Cucurella.
El 1954, la torre va passar a mans de l'hereu Josep Maria Cucurella Bordetas i, el 1983, va ser adquirida pel municipi per ubicar-hi l'ajuntament. Finalment, el 2010, es va habilitar com a espai cultural polivalent.
Enric Cucurella va idear la casa com a residència per al seu germà que, a canvi d'anar-hi a viure, havia de tenir cura de la seva pròpia torre. És així com, el també fuster Joan Cucurella va donar el primer nom a la casa: Cal Joanet Fuster. A títol d'encarregats, els Cucurella Isart es van convertir en els masovers de la torre. Calia cuidar fins a l'últim detall per quan arribessin els senyors a l'estiu com organitzar les caceres, cuinar àpats, muntar festes, netejar, etc.
Mort el germà, Enric Cucurella va voler recuperar la possessió de la casa habitada per Pere Cucurella Isart, el seu nebot. Recobrada el 1941 després d'un llarg plet familiar, el Sr. Enric no la va utilitzar amb freqüència, atès que la trobava massa freda. A la dècada del 1950 va passar a mans de la seva filla gran, Assumpció Cucurella Bordetas, que estava casada amb Carles Maristany Vidal-Ribas, un militar amic del Comte de Barcelona, Joan de Borbó, que va donar el nom definitiu a la casa.
L'edifici va romandre a mans dels Maristany Cucurella fins que va ser adquirida per l'Ajuntament. El 2011, s'hi va ubicar el Centre d'Estudis Musical i la Policia Municipal.
Amb la façana i el jardí oberts a tramuntana, de cara a la torre del Sr. Enric, es mostra que les dues cases pertanyien a la mateixa família. L'edifici disposa de celler, planta baixa, pis i golfes amb terrat. La façana nord està ricament ornamentada amb tot tipus de decoració modernista: rajoles vidriades, ceràmica, maó vist i un colomer obrat a trencadís que evoca la forma d'una xemeneia i que es repeteix en alguna altra construcció de la família.
Al darrer existia una petita estança coneguda com la casa del xofer, un habitatge modernista on residia el conductor del Sr. Enric.
[Les Escoles Nacionals fan de frontissa entre les cases dels germans Cucurella i les dels germans Josep i Pau Pons, també contigües. Aquests dos indians, comerciants de vi amb l'Uruguai, van fer erigir respectivament una torre el 1907 -Cal Josepet- i uns pisos modernistes el 1915, que al cap de pocs anys van ser transformats en la primera indústria tèxtil dels Hostalets.]
Domènech i Mansana, l'arquitecte proposat pel Sr. Enric, havia projectat un primer dibuix del també arquitecte Miquel Madurell Rius. El resultat va ser l'actual edifici d'aire modernista reflectit en l'ús de pedra artificial, ceràmica vidriada, maó vist i elements ornamentals de tipus vegetal.
L'edifici compta amb una façana simètrica acabada segons un capcer esglaonat, al centre del qual s'hi situa l'escut del poble. En el conjunt de les façanes, destaca un gran sòcol de maó a trencajunt acabat amb una gran filada de peces de pedra artificial. L'edifici quedava aïllat de les edificacions veïnes per dos patis laterals que desembocaven en un de gran on hi ha plantat un notable ametller, plantat vers el 1920 i que encara avui sobreviu. Antigament, l'edifici i el pati estaven partits en dues meitats idèntiques, arrel de la separació per gèneres de l'alumnat d'aquella època.
Des de 1861, el nucli dels Hostalets disposava d'escoles, però sempre ubicades en locals reduïts i provisionals. Amb la inauguració del complex educatiu, l'any 1919, es posà punt i final a seixanta anys de nomadisme escolar. A la planta baixa del nou edifici s'hi ubicaven les aules, il·luminades per tres finestrals laterals, mentre que al primer pis s'hi projectaren els respectius pisos i despatxos dels mestres. Planta que en origen, havia d'albergar la biblioteca i el museu escolar.
A finals de la dècada de 1970 l'edifici va adoptar el nom d'Escola Renaixença i la va albergar fins el 2008, any del trasllat cap a un nou i equipat centre educatiu.
La casa disposa d'un ampli balcó corredor amb forja i unes obertures rematades amb motllures corbes d'inspiració modernista. La planta baixa es va destinar a garatge-bodega on ubicar-hi grans tines de vi que servirien per proveir el magatzem familiar de Sant Martí de Provençals, a Barcelona, i des d'allà, embarcar-lo cap a Amèrica.
El matrimoni Pons Parisé residien a cavall del Poble Nou i Montevideo, i sovint feien escapades als Hostalets per venir a descansar i caçar. La casa també rep el nom de cal Blanch, cognom del gendre de la casa i dels actuals propietaris.
L'edifici, projectat per Domènech i Mansana, consta de dos habitatges i una façana simètrica ornamentada amb elements de maó vist i forja, d'inspiració modernista. El 1923 es va arrendar tot l'edifici als Palomas, uns industrials del Bages que hi van establir una fàbrica de llençols, la primera tèxtil del poble. Avui dia la finca pertany als descendents del promotor.
[Passem per davant de les cases dels Pons i anem a buscar el carrer Anselm Clavé, podem veure les parts posteriors de les cases del carrer Mestre Lladós.]
[Per últim, una mica més allunyat del centre, al capdamunt del carrer Aureli Roviralta, tenim Can Roviralta.]
Can Roviralta (C/ Aureli Roviralta, 1) és una mansió d'estiueig amb jardins i cellers adjunts aixecada a partir de 1897 per l'empresari indià Josep Roviralta Figueras. Natural de Molins de Rei, va fer una fortuna gràcies a un magatzem de vins obert a Buenos Aires. Josep Roviralta comprava el vi al magatzem Puigventós de Sant Martí de Provençals a Barcelona, i el venia a l'Argentina. Es va casar amb Maria Puigventós Vivet, la filla del seu proveïdor i l'any 1890 va invertir part de la seva fortuna en la compra de Can Santjoan, una hisenda ubicada als Hostalets. Posseir una finca al cor de la Catalunya vinícola era una aposta de futur en el mercat del vi.
El 1897, Roviralta va fer construir uns grans cellers al costat de la vella masia, els quals va batejar amb els noms de cadascun dels seus tres fills: bodega Candelària, Maria Lluïssa i Aurèlia, aquesta última en al·lusió a l'hereu, Aureli Roviralta Puigventós que es casà amb Carme Valls Massana, filla de la important hisenda de Can Parellada de Masquefa.
Al cap de poc temps, es va aixecar una imponent torre d'estiueig, considerada la més gran i luxosa del poble. Comptava amb planta baixa amb cotxera, cavalleries i estança per al servei; dos pisos, distribuïts al voltant d'una llanterna que rep la llum d'una cúpula i un terrat. Amb sales d'estar, sala del piano i diverses cambres, la torre dels Roviralta es va convertir en tot un referent de l'estiueig. Ostentació d'una burgesia exuberant que també es reproduïa als jardins de la casa, presidits per una glorieta amb parquet, on s'hi celebraven festes de ressò, com la gala a la veneciana decorada amb globus il·luminats i relatada pel diari 'La Vanguardia'.
Durant la Guerra Civil, Roviralta va ser perseguit per un grup de pagesos amb qui s'havia enfrontat per les terres i el Sindicat Agrícola va ocupar la casa. Amb la mort sense descendència dels propietaris, la casa va patir una etapa d'abandó fins que l'any 2008 el municipi la va adquirir per allotjar-hi el Centre de Recerca i Interpretació Paleontològica (CRIP) per investigar les abundants troballes fòssils del Miocè descobertes al terme, com el conegut homínid Pau (Pierolaphitecus Catalaunicus), així com un centre de restauració de fòssils i un alberg.
Informació i bibliografia a: Visita els Hostalets de Pierola. Ruta modernista | Plafons informatius dels diversos edificis de la ruta
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.