Montjuïc (I): Entre l'Exposició Universal i els Jocs Olímpics

L'Exposició Universal de 1929

L'any 1929 es va realitzar a la ciutat de Barcelona, per segona vegada després de la del 1888, la Exposició Universal per tal de promoure la imatge de la indústria catalana a l'exterior i els últims avanços tecnològics. Va tindre lloc entre el 19 de maig i el 15 de gener del 1930. El gran impulsor del projecte va ser l'arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch. Després de moltes discussions sobre on s'hauria de fer, finalment el lloc triat va ser al voltant de la muntanya de Montjuïc, enllaçant-ho amb la Plaça Espanya. La construcció va ser llarga i lenta, entre els anys 1917 i 1929.

El recinte de l'exposició es va construir segons les idees de Puig i Cadafalch, diferenciant dos tipus d'edificis: els palaus, per a les seccions oficials, i els pabellons, representant als païssos i institucions. El conjunt partia de la Plaça Espanya, amb la seva font monumental, obra de Josep Maria Jujol, deixeble de Gaudí. Es va plantejar com un homenatge a l'aigua, on cada grup escultòric representa a cadascú de les tres mars que banyen el territori espanyol, amb les seves respectives conques hidraúliques: el Mediterrani, amb el riu Ebre, representat com un home jove i atlètic rodejat de joves. L'Atlàntic, amb el Tajo i el Guadalquivir, representats per dos vells amb les seves respectives corts de joves afluents. I finalment, el Cantàbric, amb un grup de adolescents que representen els rius curts i ràpids de la seva conca hidraúlica.

En la mateixa plaça es pot veure on hi havia la plaça de braus de Las Arenas, de la qual només es conserva la façana original d'estil neoaràbiga, per donar cabuda a un centre comercial.

L'entrada al recinte es feia per les torres venecianes, obra de Ramon Reventós, construïdes en forma de campanile, inspirades en les de la catedral de Sant Marc de Venècia. Construïdesamb pedra artificial, tenen planta quadrada, mideixen 47m d'alçada i dóna la benvinguda a l'Avinguda Maria Cristina, dissenyada per Pere Domenech, amb una monumental font a la fi de l'avinguda, amb el Palau Nacional al fons. Als dos costats de l'avinguda, es troba l'actual Fira de Barcelona, sobre els antics edificis principals de l'exposició: el de Treball, el de Comunicacions i Transports i el de la Electricitat i Força Motriu.

Abans de pujar per les escales, a mà dreta es troba l'edifici actual del CaixaForum. Construïda originalment com a fàbrica textil, per part de Puig i Cadafalch (1913), va ser propietat de l'empresari Casimir Casaramona, nom que es pot veure encara en les torres de la fàbrica. L'any 1963, la entitat de La Caixa, el va adquirí i reformar-ho per a ser el centre social i cultural de la Fundació "La Caixa", amb una àmplia agenda de conferències, exposicions i diferentes activitats culturals.

Davant es troba el Pabelló Mies van der Rohe que va allotjar el pais d'Alemanya que destaca per la seva arquitectura racional, funcionalitat i ús intel·ligent d'estructures i materials. Va ser tirat a terra l'any 1930, però es va decidir reconstruir-se segons els planols originals entre els anys 1983 i 1986. Seguint per l'Avinguda Marquès de Comillas, una mica més amunt, trobem el Poble Espanyol. Era un dels recintes que formaven part de la secció L'art en Espanya, segons una idea de Puig i Cadafalch i realitzat pels arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós, juntament amb els pintors Xavier Nogués i Miquel Utrillo. Es va concebre com un poble en el qual es va voler reunir característiques de diferents pobles d'Espanya. L'èxit del recinte, d'uns 49000 metres quadrats, va fer que es conservés fins als nostres dies. Apart de passejar-se pels seus carrers, trobem també diferents locals d'hosteleria i botigues d'artesania.

Tornant cap a l'Avinguda Maria Cristina, i pujant per les escales, trobem la Font Màgica, de l'enginyer Carles Buïgas, que va idear una font sortidora amb diferents jocs de llum i aigua. Avui en dia, en diferents dies i hores, es continua fent un espectacle de música, llum i aigua i també és el centre de l'espectacle piromusical de les Festes de la Merçè. Als costats es troben els Palaus d'Alfons XIII i de Victoria Eugenia. Les façanes són tancades sent il·luminades per les claraboies que hi ha en les seves cobertes. Exteriorment, destaca les columnes salomòniques esgrafiades d'inspiració barroca. Els remats dels àngles segueixen el model del Pont Reial de Venècia, i els porxos d'accés, que ornamenten les portes, reprodueixen la portada de l'església de Caldes de Montbui.

Dominant tot l'entorn, hi havia l'edifici més important: el Palau Nacional (1926-29), obra d'Enric Catà, Pedro Cendoya i Pere Domènech. En la seva Sala Oval, es va fer la cerimònia d'inauguració, presidida pels reis Alfons XIII i Victoria Eugenia. Va allotjar una exposició d'art espanyol amb més de cinc mil obres provinents de tot el territori espanyol. L'edifici és de planta simètrica centrada per l'esmentada sala oval amb una gran cúpula i dos de menors, aixecant-se en els angles quatre torres. Des del 1934, hi ha el Museu Nacional d'Art de Catalunya, que acull una extraordinària col·lecció d'art romànic i gòtic.

Per a més informació, la podeu trobar en la següent guia didàctica, obra de Francesc-Xavier Mingorance i Ricart.


Els Jocs Olímpics del 1992

Darrera del Palau Nacional es troba l'Anella Olímpica, on es van disputar gran part dels Jocs Olímpics de l'any 1992. La instal·lació més emblemàtica és l'Estadi Olímpic de Montjuïc Lluis Companys, construït arrel de l'Exposició Universal. Un dels temes monogràfics de l'exposició va ser l'esport i es va decidir constuir aquest estadi projectat per Pere Domènech, que va ser el segon més gran d'Europa, en la seva època, després de l'estadi Wembley de Londres. Després d'estar molts anys en una decadència total, va ser remodelat amb ocasió de les esmentades olimpiades. Amb un aforament de 55000 persones, apart d'esdeveniments esportius (les proves d'atletisme dels JJOO, partits de futbol...), també es celebren importants concerts musicals, per on han passat gent com els U2, Bruce Springsteen i Rolling Stones, entre altres.

Al costat, hi ha el Palau Sant Jordi, dissenyat per l'arquitecte japonès Arata Isozaki, amb una capacitat per a unes 17000 persones. Es va desenvolupar la competició de gimnàsia artística i rítmica, així com les finals de voleibol i handbol, i és un pabelló multifuncional on s'han fet esdeveniments de tot tipus com motocross, trial, aqüàtics... Destaca la seva coberta, dissenyada per Mamoru Kawaguchi, formada per una gran red metàl·lica còncava que aguanta les teules de ceràmica vidriada i les planxes de zinc que aseguren la impermeabilitat.

Tocant al Sant Jordi i visible des de diferents llocs de fora de Barcelona, es troba la Torre Calatrava, dissenyada pel valencià Santiago Calatrava (autor també d'edificis emblemàtics de la Ciutat de l'Art i de les Ciències de València). Per a donar cobertura als jocs olímpics, la companyia Telefónica de España S.A. va encarregar la construcció d'aquesta torre de telecomunicacions. L'estructura de 130 metres té forma d'una figura d'un atleta de la Grècia antigua, a l'agenollar-se al recollir una medalla. La orientació de la torre aconsegueix que es converteixi en un gegantí rellotge de sol, que marca les hores sobre la Plaça d'Europa.

Llegir més

Albarca

Entre les poblacions de Prades i Siurana, en la cruilla on es pot anar cap a Ulldemolins, es troba el petit nucli d'Albarca. Val la pena fer una petita aturada i donar un tomb per aquesta petita població.




Forma part de la comarca del Priorat i històricament ho va ser del Comtat de Prades. Independent fins l'any 1846, quan es va incorporar al terme de Cornudella de Montsant. A començaments del segle XX, la vila va tindre un centenar d'habitants, però després de la Guerra Civil, va haver un progressiu despoblament. Actualment, pràcticament no hi viu ningú, conservant-se com a lloc d'estiueig gràcies al seu refugi, que dóna entrada a la serra del Montsant, i a una casa rural.

Situat a 815m d'alçada, el nom d'Albarca prové de l'àrab, que vol dir muntanya beneïda. Abans de la reconquesta cristiana de mitjan segle XII, Albarca era el nom que rebia la serra del Montsant. Es suposa que el nom va vindre donat per la gran quantitat d'ermitans que els àrabs van trobar en aquesta serra.



A l'entrada del poble, es troba l'església de Sant Vicens, una construcció romànica ben conservada del segle XII. La porta d'entrada i el campanar són d'estil renaixentista.





Quedant-se en el refugi o en la casa rural, en Pla del Castell, pot ser un bon punt d'arrancada de diferentes excursions pel voltants, ja sigui a peu o en cotxe: Prades, Siurana, Ulldemolins, Cornudella...

Llegir més

El monestir de Santes Creus

Complementant la ruta de Pont d'Armentera, a pocs km, es pot visitar el Reial Monestir de Santes Creus. Situat dins del municipi d'Aiguamurcia, en la comarca de l'Alt Camp, forma amb els de Poblet i Vallbona de les Monges els tres monestirs de la Ruta del Císter, i és l'únic on no hi ha vida monàstica.

Fundat el 1150, quan la poderosa família dels Montcada (el senescal de la casa comtal de Barcelona era en Guillem Ramon de Montcada) donà unes terres a Valldaura (en l'actual Cerdanyola del Vallès) a l'orde cistercenc per tal d'establir un monestir, i concretament a l'abadia de la Grand Selva, en el Llenguadoc. Deu anys després, s'establiren definitivament en un lloc més apartat, en Santes Creus, a la vora del riu Gaià. La època més gloriosa va ser quan el rei Pere III el Gran (1276-1285) va decidir que volia ser enterrat dins de l'abadia, i el seu fill, en Jaume II convertí les habitacions de l'abat en palau reial. Posteriorment, Pere IV El Cerimoniós (1336-87), que va ordenar l'enmurallament del monestir, va preferir que el panteó real passés a ser el monestir de Poblet. En els segles XVII i XVIII es varen seguir fent obres d'ampliació i reforma, fins que l'any 1835, amb la desamortització de Mendizabal, va haver l'exclaustració i el monestir es va veure abocat al total abandonament.

Entrant pel carrer principal, s'accedeix per una portalada, on hi havia l'antiga porteria, a la plaça de Santa Llúcia, on hi ha l'església parroquial que porta el mateix nom. Construïda l'any 1741, sobre les restes de l'antiga romànica del segle XVI, està formada per una sola nau, amb la paret esgrafiada.

Per accedir al segon recinte, s'ha de passar per la Porta de l'Assumpció de Maria (Assumpta), del segle XVIII. Damunt de l'arcada, entre dues columnes, es pot veure una imatge de la Verge, i damunt l'escut del monestir. La part interna, també d'ornamentació barroca, es remata amb una torre hexagonal amb finestres.

Passem pel portal i s'entra en la Plaça de Sant Bernat, de forma trapezoïdal i emplaçada en el centre, es troba una font de pedra, d'estil barroc tardà del segle XVIII, dedicat a Sant Bernat Calvó, abat del monestir i bisbe de Vic.

Als costats de la plaça es troben diferents edificis que serviren d'allotjament als monjos més vells, als menestrals, als pagesos, l'hostatgeria, i davant de la font, el palau de l'abad, del segle XVI, amb un petit pati, amb arcades que semblen ser procedeixen de l'antic hospital de Sant Pere dels pobres.

Al fons, la façana de l'església (1171-1280), estructurada en tres cossos, dominada per un gran finestral ogival, i una porta de mig punt, d'estil romànic, de finals dels segle XIII. Mideix 27 metres de base i 22 d'alçada i està formada tota ella per pedra de cadirat.

Al costat, la Porta Reial dóna accés a la galeria sud del claustre pels reis Jaume II el Just i Blanca d’Anjou. Davant, es troba el lloc d'esbarjo dels monjos joves, conegut com el Joc de la Pilota.

Passant per darrera del monestir, es pot veure el cimbori, del segle XIV, coronat per una llanterna barroca.





Entrant en el monestir, es podrà disfrutar en:

- l'església de les magnífiques tombes reals amb els reis ja esmentats i de Roger de Llúria, artífex de l'expansió al mediterrani de la corona catalanoaragonessa, i del seu retaule barroc, obra de Josep Tremulles en 1640,

- el seu claustre gòtic amb la font de marbre al mig d'una sola peça i 2,5m d'alçada i diferents sepulcres de famílies nobles,

- un claustre posterior, del segle XVI, més petit que l'anterior,

- el dormitori dels monjos, una impressionant sala de 46m d'allargada i 6m d'alçada (segle XII),

- el Palau Reial i moltes més estances, totes elles dignes de visitar...


Més informació en Les dependències del monestir de Santes Creus

Llegir més

Lleida (II): voltants de la Seu

Es pot arribar al centre de la ciutat, des de la Seu per un ascensor, de 60m, que et deixen aprop dels nous jutjats, i d'aqui arribar a la Plaça de Sant Joan, on es troba l'església de Sant Joan (segle XIX), un edifici d'estil neogòtic, obra de Julio de Saracíbar i Celestí Capmany.


Seguim pel carrer Sant Joan, passant per un eix totalment peatonal, amb una àmplia oferta comercial i de serveis, que conviuen amb una sèrie d'edificis remarcables, per la seva valua històrica i artística. En la cruïlla entre el carrer de la Magdalena i el carrer del Carme s'aixeca la Casa Sauces, edifici d'estil barroc classicista construït entre 1808 i 1833.

A pocs metres hi ha el Palau de la Diputació, un edifici d'estil neoclàssic civil que és seu actual de la Diputació de Lleida. Va ser construït a finals del segle XIX, reaprofitant estructures de l'antic hospici de la ciutat. A l'altra façana principal, donant a la Rambla de Ferran, es troba el Balcó del Serraller, un balcó en la primera planta, obra de forja lleidatana del segle XVIII.

Seguim per l'avinguda Francesc Macià, i tornem a entrar a l'eix comercial que hem deixat anteriorment per l'Arc del Pont, una antiga porta d'entrada a la ciutat, bastida en el segle XVIII sobre una estructura gòtica del segle XV. Davant, destaca el grup escultòric d'Indíbil i Mandoni. Els guerrers armats amb cadenes, una llança i una falcata (l'espasa característica dels ibers), representen als dos cabdills ilergetes que van defensar Ilerda (l'antiga Lleida) dels atacs dels cartaginesos i dels romans, i que gràcies a les lluites i a les encertades negociacions van evitar que la ciutat fos arrasada.


Seguim pel carrer Major, on ens trobem amb els Porxos de la Paeria, una estructura porticada construïda en els segles XIII i XVII. El porxo anomenat el Pilar del General hi havia antigament una argolla on els delinqüents eren lligats i exhibits públicament.



Al costat, el Palau de la Paeria, seu de l'ajuntament. L'any 1383, els senyors de Sanaüja, propietaris i precursors de la construcció actual, van cedir l'edifici a la ciutat perquè fos la seu del govern municipal. El terme de paeria va ser un previlegi atorgat pel rei Jaume I, en l'any 1264. Era la institució que substituia l'antic consulat d'origen romà per a governar la ciutat els regidors o homes de pau (paers).



Situada al bell mig del barri antic cristià en plena època musulmana, es trobava la Capella de Sant Jaume (1399), dedicada a la Mare de Déus de les Neus. Aquest punt s'inclou a la ruta catalana de pelegrinatge del Camí de Sant Jaume.



Apart dels edificis antics que es poden anar veient, també hi ha múltiples construccions de caire modernista, moltes de les quals han estat restaurades per tal de retornar-los a la seva plenitut original.



Arribem a la Catedral Nova (1761-81), d'estil barroc, obra de l'arquitecte Pedro Martir Cermeño, i sota direcció facultativa de Francesco di Sabattini. L'escala monumental, amb tres portes de ferro de mig punt i torretes laterals, donen accés a la porta principal, que llueix l'escut dels Borbons a la part superior. La construcció es va fer gràcies a les aportacions dels lleidatans, del rei Carles III i del bisbe Joaquín Sánchez.


Davant, es troba l'Antic Hospital de Santa Maria, una construcció goticoplateresca dels segles XV-XVI, obra del mestre Andreu Pi, seu actual de l'Institut d'Estudis Ilerdencs i del Museu Arqueològic.


Després de passejar una estona més pels seus carrers, agafem el vehicle per adreçar-nos al turó del Gardeny, a cinc minuts de la Seu. Sobre l'estratègica posició es troba el conjunt monumental de Gardeny amb el seu castell i església del mateix nom.

L'any 1149, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va iniciar el setge a la ciutat lleidatana. Per portar a terme el setge de la ciutat va comtar amb la col·laboració de l'Orde del Temple, que va aportar a l'empresa els efectius necessaris per aconseguir la victòria. Un cop conquerida la ciutat, en agraïment a l'ajuda que va tindre, el comte de Barcelona va lliurar a l'Orde diversos béns entre els quals estava aquest turó.

Des de llavors, la comandancia de Gardeny va convertir-se al llarg del temps en un dels principals centres templers de la Corona d'Aragó. El castell, l'any 1294, va allotjar a l'últim dels mestres templers, en Jacques de Morlay. Vint anys després, l'orde va ser abolida, amb el decret del papa Climent V, passant el castell a mans de l'Orde Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem.

També el castell va tenir un paper molt important durant la Guerra dels Segadors (1641-1647) i la Guerra de Successió (1700-1714). En aquests conflictes, a causa de les noves necessitats defensives es van introduir noves millores defensives, consistents en la construcció de baluards, foses i murs de contenció, per contrarestar les noves armes d'artilleria. Amb aquestes millores el recinte es va convertir en un fortí militar que és pràcticament el que es conserva actualment. Després de molts anys d'abandonament, la Paeria va crear centre de interpretació i ha començat un ambiciós projecte de rehabilitació.

Forma part de la ruta dels castells templers, juntament amb el de Miravet, entre altres. La web oficial de l'ajuntament ofereix diferentes rutes per la ciutat així com els horaris i reserves de visites als diferents llocs que hem anat veient.

Llegir més

Lleida (I): La Seu

(01/09/2008) Capital de la comarca del Segrià i de la província homònima, la història de Lleida mescla pobles i civilitzacions diverses que tenen el seu origen en el segle VI a.C., quan els ilergets, un poble ibèric, s'assentaren en aquesta zona. Després de la època romana i visigoda, els serraïns la ocuparen durant més de 4 segles, fins que Ramon Berenguer IV i Ermengol VI, l'any 1149 aconseguiren la rendició de la ciutat.

La ciutat ha sofert al llarg del temps diferents setges importants. Durant la Guerra dels Segadors, la ciutat va ser un dels punts importants del conflicte, i en la Guerra de Successió Espanyola, va haver una destrucció important dels seus edificis. L'any 1938, les tropes nacionals entraren en la ciutat, durant la Guerra Civil.

Lleida ha crescut al voltant del Turó de la Seu on estava les edificacions més importants i significatives del poder social i militar: la fortalesa de La Suda i la mesquita, i posteriorment la Seu Vella. S'arribi per on s'arribi, el turó es ben visible, i per tant un bon lloc per a endinsar-se a coneixer una mica més la ciutat.


L'entrada principal al recinte enmurallat es fa per la Porta del Lleó, situada de cara a ponent. Sobre la porta es pot veure l'escut dels Borbons i rematada al capdamunt per la figura d'un lleó que dóna nom a la mateixa.




A mà esquerra es pot veure la fortalesa de La Suda. El cabdill àrab Ismail Ben Musa la va manar construir l'any 882 per a defendre la seva taifa. Posteriorment, sota domini dels regnes cristians, passà a ser el Castell del Rei, residència reial. Aquest palau fortificat de planta rectangular va ser testimoni de l'enllaç matrimonial entre Ramon Berenguer IV i Petronella, filla del rei d'Aragó Ramir II, que va suposar la unificació del comtat de Barcelona i el regne aragonés. Dues explosions, en els anys 1812 i 1936, degut al seu ús com a polvorí, van fer que pràcticament l'edifici en quedessin restes. S'està rehabilitant a dia d'avui.

Sobre l'antiga mesquita, es troba la Seu Vella, l'antiga catedral dedicada a Santa Maria, que es va començar a constuir l'any 1203, sota la direcció del mestre d'obra i autor del projecte, en Pere de Coma i conssagrada l'any 1278, pel bisbe Guillem de Montcada. D'estil bàsicament romànic, també es poden veure les diferentes influències que hi imperaven durant els seus llargs d'anys de construcció. Durant la Guerra de Successió, on la vila va quedar arrassada, el rei borbó Felip V ocupà la catedral fent-la servir com a caserna i fortalesa, quedant durant una pila d'anys en un estat lamentable. L'any 1948 s'inicià les obres de restauració que avui encara duren.


Degut a l'esmentada guerra, les edificacions que hi havia al voltant com el Palau Episcopal, la Universitat i altres van desapareixer i les seves pedres varen fer-se servir com a base de les muralles actuals, que va manà fortificar el mariscal Louvigny.

Un dels elements més representatius de la Seu és el seu campanar, de planta octogonal amb una alçada de 60m. Les obres es perllongaren fins el 1431, després d'un segle d'haver-se iniciat per part del mestre d'obres Guillem Solivella. Al costat, es pot veure la Porta dels Apòstols, per la qual s'accedeix i es pot veure el claustre. D'estil similar a la que es troba en la Catedral de Chartres, la seva base estava formada per pedestals on hi havia les escultures dels apòstols, destruits durant la Guerra Civil.

Com hem dit, per l'esmentada porta podem veure el claustre (segles XIII-XIV), que segueix les directrius del Císter, i que és un dels més grans i importants d'Europa.













Rodejem la catedral, en el sentit de les agulles del rellotge, i després de passar una porta, veiem la Canonja (segles XII-XV), que són les dependències dels canonges on desenvolupaven les seves funcions principals.




A l'altra part, es troba la Porta dels Fillols (1220), anomenada així ja que era per on havien d'accedir a la catedral les criatures que havien de batejar-se. Consta d'un arc de mig punt amb diferentes arquivoltes decorades per diferents elements geomètrics.



Pel que fa a la catedral en si, és una basílica de tres naus, amb una de creuer i cinc d'absis. La principal fa 60m de llarg i 13m d'ample. La grandaria i situació dels rosetons faciliten la il·luminació del seu interior. Múltiples capelles i sepulcres, acaben d'adornar la catedral.













Si voleu obtindre més informació de la catedral, podeu visitar la web de l'Associació d'amics de la Seu Vella de Lleida

Llegir més